Passeja pels carrers de Reus...


Obra:La Queta (p. 17-19)
Municipi:Reus
Comarca:Baix Camp

testing image

Passeja pels carrers de Reus, fa la digestió, amb aquesta idea al cap, mentre torna a fer petar la llengua, feliç i content, fins i tot es diu a si mateix que potser, sense dents, se sentirà molt millor... «Ja veuràs, noia, a partir d'ara tu seràs la reina de la boca, de la meua vida... Ni una puta dent, res que et pugui molestar». Camina joiós, ha recupera! la confiança. I sense adonar-se'n, fa cap a la plaga del Mercadal. S'atura un moment davant la porta de la casa Navàs i alga el cap per contemplar-ne la façana. Es un edifici modernista construït per l'arquitecte Domènech i Montaner entre els anys 1902 i 1907, el mateix que va projectar el Pere Mata, el manicomi.

En aquest moment, davant deis seus nassos, s'obre la porta, una senyora treu el cap al carrer i li diu:

—Disculpi! Ja pot passar... Que fa molta estona que s'espera? Disculpi... he fet vint minuts tard! Vinga! Endavant! Avui vostè serà el primer visitant.

Jimis no pot parlar, es bloqueja, no volia entrar a visitar aquella casa museu, però és tan tímid que no sap com reaccionar; el cas és que, per no disculpar-se, per no parlar, entra dins la casa... La dona li diu:

—Miri, com que l'he fet esperar una estona... Avui no li cobraré tiquet, li ho faré de gratis... Ja pot passar.

Es queda parat, impressionat davant les imponents escales prin­cipals, amb el marbre treballat i els preciosos mosaics d'Alfons Juyol, a partir d'una maqueta d'Eusebi Arnau, segons que li comenta l'amable guia que l'ha fet passar. Les imponents vidrieres de colors, la lluminositat, les ceràmiques de la paret, les sales, els passadissos, la llar de foc, els mobles, la decoració... Atmosfera modernista, li diu la dona. Cada peça del mobiliari és única, una obra d'art, una joia del modernisme.

La guia li ho ensenya tot, vol compensar aquell visitant i fins i tot el puja a les golfes, un lloc que està fora de la ruta que fa als visitants. Aquell espai és immens. Jimis es queda parat, tot envoltat per una penombra misteriosa amb munts de mobles pertot arreu deixats a l'atzar. De sobte, mentre la guia va avançant per les golfes escolten un rebombori, un cop sec i contundent acompanyat de vidres trencats, al pis de baix...

—Coi! Quin ensurt! —va fer la dona de cara a Jimis, que també estava blanc com la neu, sense obrir boca, es clar.

—No pateixi... Deu ser el vent. Aquí bufa fort i potser s'ha obert una finestra... No es bellugui d'aquí, la casa és gran i potser es perdria... Esperi's un moment, que vaig a veure què ha sigut i torno a pujar...

Jimis escolta les ràfegues d'aire. Fins i tot un cop de vent obre un porticó de les golfes i aixeca un núvol de pols. Alguns dels mobles trontollen, ell no sap on posar-se i es protegeix la cara amb les dues mans. Les portes d'un armari que té a la vora, antic, corcat, amb un cruixit horrible s'obren. L'aire és impressionant, a fora xiula i per dins les golfes fa voleiar cortines penjades, munts de caixes, pols... No sap on posar-se i per protegir-se fica la cara dins l'armari... Els seus ulls descansen una mica i s'acostumen a la penombra d'aquell espai. Aleshores mira i al fons de l'armari veu en un racó un objecte. S'hi apropa, palpa; és una caixeta de fusta, ennegrida, quadrada. Sembla molt antiga. Porta alguna cosa gravada a sobre, però no ho distingeix.

Una veu el distreu...

—Ai! Senyor! On s'ha ficat?

Jimis tremola, no pot parlar, porta la caixeta a la mà, surt, treu el cap de l'armari. La dona l'ha vist i ve cap a ell. Jimis s'adona que porta allò a la mà i no sap on ficar-ho, no pot tornar-ho a deixar al seu lloc; aleshores, instintivament, s'ho fica a la butxaca de l'abric, li entra just.

—Uf! Un moment, senyor. Acabo de tancar els porticons i marxem... Ho sento. Disculpi, ho veu quin aire que s'ha girat? Ha fet una malmeteció. Una finestra... tots els vitralls esmicolats. Però no s'han obert els porticons, sembla com si alguna cosa hagués impactat contra els vidres des de fora; que estrany... no era cap colom... Potser un cop de pedra, cada dia hi ha mes gamberros.

L'oratge bat amb força al carrer, xiula i els arbres es vinclen, la gent per la plaça camina arquejant el cos. Hi ha un home que el mira des de la cantonada i el segueix. Quan Jimis s'allunya unes passes de la casa Navàs escolta un crit horrible. Es gira i mira a les golfes. Algú, una ombra fosca, ha obert de bat a bat una de les finestres i s'ha quedat mirant-lo fixament. Aquell ésser esdentegat torna a cri­dar com un animal enfollit i entra cap dins d'una revolada. Jimis no sap per què, però intueix que ve a buscar-lo, i corre en direcció a l'aparcament sota la plaça de Prim, on té el cotxe.