testing image

Un home recolzat, mirant a Ponent, en el pedrís de l'Omplidor, té al seu davant, en primer terme, l'Aubadera, que és un bosquet d'àlbers i oms, de tamarius, joncs i herbes salvatges. Fa com una gran tofa verda i alta a la vora del riu. Aquesta vora està protegida per un pedrer llarguíssim, construït amb la idea de no deixar pujar el riu. En realitat, no serveix de gran cosa.

L'Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d'anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l'aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l'anarquia, la guerra, tot un món propici a l'exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

Es pot dir que tota la vora de l'Ebre benissanetà és un camí divers i passejable. Algunes sènies arriben al mateix fil de l'aigua. De tant en tant es troba un canyar atapeït que belluga i canta, per poc vent que faci. Quan les canyes floreixen, treuen un plomall blanc i llargarut que fa pensar en aquell que portaven al morrió els soldats de cavalleria d'altres temps. I, de fet, un canyar florit té alguna cosa de regiment. Les canyes a la vora del riu són un autèntic exèrcit protector. Després, tallades, representen una matèria prima de gran utilitat. Els seniers les fan servir per a moltes coses: estaques per a les plantes d'enramar, encanyissats, galets de carbassa, canuts per a guardar llavors, etc. I els nois aprofiten les canyes per a fer turununus (flabiols), esclafidors, escopetes, punyals i milotxes.