L'aspecte de la plaça de Santes Creus...


Municipi:Aiguamúrcia
Comarca:Alt Camp

testing image

L'aspecte de la plaça de Santes Creus a las nou del vespre del Dijous Sant era imponent.

A la fosca de pocs minuts abans, succeí una claror immensa, fantàstica.

Com per art d'encantament, los arcs de les portes del monestir, les finestres i balconades de les cases, quedaren guarnides amb centenars de llumetes que despedien una claror viva i tremolosa.

De lluny semblaven una munió de focs follets que s'haguessen acoplat allí o un esbart de lluernes col·locades per misteriosa mà.

De prompte giraren los feixucs golfos de la porta principal de la església i un torrent de llum invadí la plaça.

Sortia la professó del Dijous Sant. Lo conjunt era meravellós. Després d'un religiós silenci, un chor de veus s'estengué per los dominis de la quietud i una dolça tonada començà a brollar de cent boques, enlairant-se suaument com lo fum d'un incenser.

Les atxes en doble filera, com raills de foc, espurnejaven, movent d'ací i d'allà ses flamarades, los típics misteris portats en braços per cepats fills de la rodalia, mostraven ses agegantades siluetes damunt del terrer i anaven arrossegant-se poc a poc, mentre el poble a darrera, com un torrent atret per invisible alè xuclador, mormolava piadoses oracions.

Les fatxades dels edificis quedaven il·luminades per las mil llengües de foc dels ciris i en lo negrós firmament s'hi obirava una estranya rojor que anava suaument perdent-se allà al lluny i es confonia amb les tenebres.

I la professó seguia la marxa i els cants enlairant-se al cel com flaira de lliri. Després s'internà en los claustres del monestir.

L'efecte que produí llavors fou gran, immens, no pot explicar-se, es precís veure'l, assaborir-lo un, amb sos propis ulls.

La llum invadia lo recinte de la fosca; los cants, lo palau de la quietud, los sers vivents, lo casal dels morts.

Les atxes llengatejant a l'impuls del ventijol anaven passant seguidament per sota dels sepulcres a on s'hi veien guerrers de pedra ajaguts i ses ombres projectades a la paret anaven arrastrant-se suaument produint un efecte meravellós i fantàstic.

Semblava que les estàtues de pedra dels sepulcres es movien per un moment per restar després altra vegada en sa primitiva immobilitat guardant les despulles dels difunts.

Les gòtiques columnes del claustre, decantaven sa sombra al mig del mateix a on i abunda i creix l'herbei, fael company de la soledat i de les runes. I la professó anava passant, les imatges que representaven la vida i passió de Cristo feien son camí i els cants religiosos harmonitzaven lo conjunt.

Després s'obrí la porta de la església, que dóna als claustres, i com monstre afamat s'anà engolint arreu, arreu, la llarga torrentada de foc i altra volta les tenebres se feren senyores de ses regions.

Tot tornà à quedar en silenci; solsament lo suau oreig donava moviment a l'herba, produint una espècie de remor consemblant a la pluja que cau dolçament; l'aigua de la glorieta relliscava també al lleuger mormoll i els cants religiosos que quedaren sospesos com lo fum, dessota les arcades, s'anaren evaporant i debilitant poc a poc  fonent-se com la prima capa de neu que banya un viu raig de sol. [...]

De prompte, faig un esforç suprem i abandono el recinte de la mort i les recordances, per orejar mon front.

La plaça restava deserta com una hora abans.

La quietud per tot arreu. Los habitants s'havien retirat a ses cases.

Jo em vaig parar un moment en mig de la plaça perquè m'apareixia haver sentit un crit  compassat.

Efectivament, en un dels més enlairats merlets del Monestir cistercenc cantava la xibeca.