Ara que me trobo tancat al calabós...


Obra:Anjub. (p. 93 i 94)
Indret:Ca la Vila
Municipi:Ascó

testing image

Ara que me trobo tancat al calabós de Ca la Vila d'Ascó, quan porto tants dies escrivint, sé que les llavors que vós i els llibres vau sembrar dins del meu esperit quan era un xiquet i durant els primers anys de la joventut van caure en terra erma. Un bancal perdut, que mai no va ser llaurat per les ensenyances d'altres mestres, que mai no va ser adobat per les contínues lectures que necessita una bona instrucció, i per molt que diguin que el molt llegir fa perdre l'escriure, crec que els hòmens han de beure fins a rebentar de totes les fonts dels llibres que altres hòmens han escrit abans d'ells, d'aquells que han sobresortit per damunt de tots i ni el pas del temps ha pogut arraconar a les calaixeres de l'oblit. Només d'esta manera se va eixamplant l'enteniment i se poden arribar a comprendre els secrets de la persuasió que amaguen la màgia dels mots encadenats d'un llibre. I també és ben cert, mossèn Joan, que si el temps no acompanya i l'home no sap trobar la primavera del seu temps, lo repòs d'esperit sobre la terra propícia, per moltes fantasies que rondin pel cap, aquella tendra planta que només creix amb la llum de la raó mai no podrà florir.  [...]

Penso tot això ara que me trobo escrivint a la presó, veient com s'acosta el dia que me passaran pel garrot. I un clau se me clava al cor perquè és molt trist per a un home que hagi de trobar el desitjat temps de solitud i de calma dins l'enganyosa serenor del calabós, esperant l'execució, sabent lo dia i l'hora que ha d'arribar la dalla de la mort i la manera com ha de ser. Lo pitjor turment per a un home, quan té ús de raó, és saber com ha de morir i el dia que ha de traspassar. La incertesa del temps futur és un regal que la Providència dóna a l'home, i és com si li digués: «Au, va, xiquet, vés fent via! Camina per tu sol i vés-te obrint la senda que vulguis! Ets lliure per escollir la direcció i mai no sabràs allí on s'acaba... I procura no errar gaire, i que la marrada no sigui gaire gran, que encabat hauràs de passar per l'adreçador». I naltres vivim en la plenitud. Mos pensem que el camí no té final, i això, segons com se miri, és també una grandesa, un secret que ningú no pot profanar. Sempre s'ha dit que els temps passats van ser millors, això no ho vull posar en dubte, pobre de mi, però ara que només me falten unes setmanes per anar a l'altre barri, el que compta són los dies que vindran i no els que ja han passat per molt bonics que hagin sigut. Per això mateix penso que, en posar una fita a l'existència, és com si m'haguessin enterrat de viu en viu. I potser és per això mateix que us vaig demanar el paper i la ploma. Tal vegada, com que sé que ja estic mort en vida, l'únic que me queda són estes paraules, que, com podeu veure, tampoc no són gran cosa.