Vet aquí que jo cada vespre...


Obra:Terra baixa (p. 59 - 61)
Municipi:Alpens
Comarca:Lluçanès

A la plaça de Joan Prat Roca, el famós ferrer d'Alpens, hi trobarem una escultura feta per ell en ferro forjat en homenatge el mític Manelic guimeranià. Situats al davant, podem llegir un fragment de Terra Baixa en què el pastor explica a la colla el somni amb bruixes i dones d'aigua just abans que conegui la Marta.

testing image

manelic: Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé vet aquí que deia dos parenostres. Un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'l partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller. (Riu tothom. En Manelic es crema.) I que no rigueu d'això, que això no és cosa de riure! (Cremant-se més perquè segueixen rient.) I al que torni a riu­re li clavo una bufetada! (Tots deixen de riure.)

tomás (a part): Però si jo no ho puc creure això. Reina Santíssima!

nuri: Digues, digues, que és més bonic, això!

manelic (tornant a posar la cara complaguda): Sí, sí que ho es, sí! (Rient.) Dones veureu que una nit jo que dic el pare­nostre pels pobrets de casa, bueno. I jo que comento l'altre. I a mig dir... tururut: adormit. I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Caranda; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, el còdol va anar a dintre del gorg major! I l'aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre... I entremig d'aquell fum que em surten unes... unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i... i una mena de faldilles que mai s'acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes... I una d'aquelles... envenzions' vet aquí que es va tornar més maca!... que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. (Pausa, eixugant-se la suor, rient.) I ella que em fa agenollar. I com que em va semblar que volia que li digués el parenostre aquell de la muller que li devia, jo que l'hi dic. I en acabat, jo que m'adormo altra vegada. I no ho vaig sa­ber, si ho era una bruixa o la Mare de Déu. Sols sé que em va dir, tot adormint-me jo, que aviat me casaria. (Tothom ho comenta.) Calleu, calleu, que no he acabat encara. I a l'endemà de tot allò jo que em veig sortir d'entre la boira a cavall de tres mules a tres persones veritables. Una per­sona era En Tomás: vos, vos, malandando, que ja me les pagareu totes! Ah, vatua! (Rient, de broma.)

tomàs: Jo, sí; i que no me'n penedeixo. (Amb intenció, picant a terra amb lo bastó.)

manelic: Un altre era l'amo, el sinyor Sebastià, i l'altra persona ja us poden pensar que era la Marta. Compteu jo quina feina a escorxar un cabrit, i a espetarrellar-lo al foc, i a riure!... I quan ja ens el menjàvem, l'amo que em diu: «Manelic: que us agrada ser pastor?». «Prou!», jo que li faig. I ell que em diu:

«¿I que no t'agradaria ser moliner?». «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. I ell que hi torna: «I que no t'agra­daria casar-te?». «Prou i reprou -jo que també hi torno- si hi havia dona que em volgués, i... fos maca!» I jo llavors estirava la carn del cabrit amb una delera! I em giro; i la Marta se n'havia anat d'aquí enllà amb vós.

tomàs: Perquè parléssiu tu i l'amo.