Sant Pere de Perafita és un dels pobles...


Obra:Lo Lluçanès (p. 164-165)
Municipi:Perafita
Comarca:Lluçanès

testing image

Sant Pere de Perafita és un dels pobles del Lluçanès que menys particularitats ofereix a l'excursionista que cerqui arqueologia o bé art. Sembla nascut en la passada centúria i que des de dit temps hagi restat sense cap mena d'avenç. Des de sa iglésia parroquial, gran i desfregada com les del sigle XVIII, mes sense cap remarcable detall artístic, fins al rònec i negrós hostal, tot se ressent del poc esment amb què es tenen avui los abans floreixents pobles de muntanya. La gran majoria de les cases de Perafita porten en la llinda de llurs portals la data del 1700, notant-se'n algunes de més modernes, que miren a la plaça major i al carrer del costat de l'iglésia. Malgrat això, té cert aspecte d'un passat benestar i un aire pagesívol que un s'hi sent, podríem dir, com a casa, ço és, no s'hi troben aqueixos exòtics disfreçaments de les viles de terra baixa.

La quietud i soletat que sempre regna en lo poble sofria un parèntesi en lo dia en què ens hi esquèiem (lo dia de Sant Miquel de setembre). En efecte, en sos carrers i places se notava e1 trasbals de gent que amb sa confosa enraonadissa omplien d'animació tots los indrets, en tant que arreu se veien bous, ovelles i cavalleries, aparellats uns, a remades altres, i guarnits los últims, i barrejats tots amb la gentada que omplia els carrers. És que en tal dia se celebrava la típica fira de l'Hostal del Vilar de Sant Boi, i per ser Perafita lo lloc més proper al dit siti venint de la part de Vic, de Berga i de més avall, en ell s'hi reuneixen gran nombre de firetaires, pastors, marxants i pagesos per a fer via al lloc de la fira. Nosaltres, amb igual intent, també ens hi trobàvem, fent aviat part de les llargues corrues de gent i de cavalcades que cap a fira s'emmenaven, bo i confosos entre els ramats que també hi feien cap.

És un espectacle digne de ser vist el que ofereixen aquells tot l'any deserts llocs amb l'animació que hi regna amb motiu de la fira. Per tots indrets, uns baixant de les comes, altres pujant de les valls o apareixent pels corriols i camins de les veïnes serres, arreu s'hi notava el formigueig de gent, bellugant per tots cantons negroses tirallongues, en les que hi vermellejaven les barretines i les virolades mantes, blanquejant-hi els ramats i les rossenques mana­des de bous i vaques amb sa cadellada.