El Ford, com si no esperés altra cosa...


Obra:Visions de Catalunya III. (p. 162-164)
Comarca:Osona

En aquest santuari alterós del Lluçanès passa un dels primers episodis de la novel·la Vigatans i botiflers, de Maria de Bell-lloc, pseudònim de Maria del Pilar Maspons i Labrós (Barcelona, 1841-1907). L'acció, emmarcada en plena guerra de Successió, s'inicia amb el periple de Guillem, un jove austriacista de Vidrà, que vol arribar a Barcelona. Es troba amb una colla de botiflers que el condueixen fins als Munts amb l'excusa de seguir unes dones sospitoses que porten uns papers que segons em Met poden tenir interès polític.

Qualsevol punt que domini l'horitzó d'Osona o del Lluçanès és el lloc indicat per llegir dos fragments de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria (Lleida, 1887 - Barcelona, 1955), en què hi descriu la seva visita al santuari, a la segona dècada del segle XX.

testing image

El Ford, com si no esperés altra cosa que tenir-nos asseguts damunt el clin dels seus coixins, s'estremeix de delit i surt disparat car­retera enllà, la qual, al cap de poca estona, travessa de mig a mig la bellíssima Baga de Calde­ró. La Baga de Calderó! Heus ací una altra meravella que encara resta inèdita per sort i delícia d'aquest tocom inefable del Lluçanès. A l'altra banda de la Baga, la carretera es redreça i s'afua vers una sarda pelada; trobem l'hostal del Vilar, destrillem el camí i, a mà esquerra, enfilem planerament el llom de la ca­rena de Montorro. Al cim de tot, sobreeixint com una tofa clara de la jocunda verdor de les pinedes i bardisses que el sustenten, hi ha els Munts, la silueta del qual, fina, airosa i fulgent, s'albira com un far des de qui sap quantes bandes. I en una estricada, com aquell qui s'adelita passejant per un parc tot travessant bosquets xops de tendror i aglevats de forra sedosa, i veient peonar al nostre davant escamots de perdiganyes, arribem al peu de la rampa que puja al santuari.

Descavalquem... Vull dir, deixem el Ford i l'amic m'agafa del braç, em guaita fit a fit i de seguida acluca els ulls d'una faisó que em dóna entenent que va a engaltar-me quelcom de molt important. Però, no li surt, i amb aquesta disposició ens posem a caminar en silenci, atenyem la miranda del santuari, donem un repàs a l'immens panorama que reposa ple de majestat a tot el volt de l'horitzó, i en acabar l'amic, tot rosegant un brotet de galzeran, obre la boca, torna a cloure les parpelles i em diu:

—Jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la plana de Vic i la terra del Lluçanès serien dues coses gairebé idèntiques si no fossin tan distintes. Què us en sembla?

Doncs, em sembla que està molt bé. No hi tinc pas res a objectar, ja que això mateix estava pensant jo mentre esguardava embadalit els dos retaules parions de les dues comarcades veïnes, i l'amic maldava per formular la seva aparent paradoxa. I, si no, guaiteu i digue-me si des d'ací dalt la terra del Lluçanès no és talment un duplicat, un trasllat autèntic de la plana vigatana fet amb els mateixos materials, amb els mateixos traçats i el mateix estil sobri i contingut, però segur, precís i elegant. La substància fonamental d'ambdues terres germanes, la carnadura llur, el muntatge i el pòsit racial que hi ha al fons de l'una i de l'altra, són coses que sorprenen immediatament per l'admirable identitat amb què es manifesten d'una manera sensible.