testing image

Abans, la plaça de Montblanc no era la plaça d'ara. Vull aclarir que era més primitiva, més feta i deixada estar, urbanísticament parlant. A la vila hi ha un cert nombre de places, però que compti de debò només una, perquè és la que té més fesomia pròpia. Tant li fa que segons del cantó que bufin els vents de la política se'n digui un altre nom. La plaça sempre es coneixerà amb aquesta sola i única denominació: la Plaça. Fa més d'un segle que la van batejar d'una manera pomposa i arbitrària com la Plaza de la Constitución. Encara hi ha el rètol que ho diu, per bé que, com a Plaza de la Constitución, no l'ha coneguda mai ningú. Ves què hi té a veure la nostra plaça amb la Constitució i els seus articles! En definitiva, deu ésser això que acabo de dir, o sigui, que la plaça de Montblanc només és això: la plaça. I d'una manera especial ho és en els records de la meva infantesa. Quin deu ésser el primer de tots? De segur, la imatge d'una germaneta. Va morir joveníssima, a un any llarg d'haver vingut al món, quan en els temps de què parlo jo estava a punt de complir-ne quatre. La veig, tanmateix, com si fos ara —sota el porxo situat davant l'entrada de casa, a la meva vora, provant de caminar—, amb un vestit de quadrets blaus, grossos, un blau que tirava a blau marí. [...]

En aquell temps, la plaça ho era tot. A la plaça es feien els millors cóssos i era on s'alçaven les torres més atrevides, pilars d'homes que pugen i s'enfilen, trèmuls i estoics, cap al cel, amb l'anxaneta dalt de tot; a la plaça és on dansen els gegants, encara avui, amb un aire i una gràcia incomparables; a la plaça és per on desfilen les processons amb una més gran parsimònia; a la plaça es plantaven, espesses i atapeïdes, les barraques de les fires i on per Carnestoltes es llegia el testament, al cap de poques hores d'haver-s'hi celebrat La xeringa; a la plaça es congregava el poble a les hores solemnes per a aplaudir personatges o per a fer sentir queixes. I a la plaça és on es reunien les colles que anirien a fer esquellots als vidus casats de fresc, on les orquestres i les gralles feien més filigranes a l'hora dels concerts respectius, on les representacions del «Ball d'en Serrallonga» o el de «Sant Isidre» solien prendre una més gran espectacularitat. En una paraula, la plaça, en els meus dies d'infant, significava l'anècdota diària, els resolis d'una història permanent, el resum d'uns costums cristal·litzats pels segles, l'activitat d'una vila que es   mou pels volts dels cinc mil habitants.