El present i Forès


Obra:Joana (p. 55-57)
Municipi:Forès

testing image

El present i Forès

 

I

Matí d'estiu enmig dels camps.
La Mariona és al jardí,
amb davantal, cavant sota els rosers.
La Mònica —dotze anys— en bicicleta
pel camí cap al poble
i els dos petits, el Carles, la Joana
—cinc anys—, encara dormen.
L'aire de les vacances és lluent:
per la finestra oberta cap als arbres,
entre les fulles que remou la brisa,
surt el piano de les Suites angleses,
i jo de sobte sento pena i por,
com si aquest ordre fos el gran badall
amb el qual el futur ens devorés.

II

Passats trenta anys se sent altra vegada
per la finestra oberta
el piano tocant les Suites angleses.
Ella encara té cura dels rosers.
L'aire, com cada estiu, bressa la casa.
Em sembla veure, lluny, la bicicleta
anant-se'n cap al poble, mentre penso
que els dos petits estan dormint a dalt.
Però la Mònica és a Barcelona
amb els seus fills, el Carles de viatge,
i la Joana és morta.
Una estranya barreja d'aquest temps,
quiet com l'enfonsat buc d'un naufragi,
i un violent temps fugisser al meu cap.

III

Intento recordar, però els espais
on ja no hi queda res són massa grans.
És tan buit el mirall de la memòria:
breus esclats amortits, perquè la gran,
veritable memòria és la mort.
Allí hi seran tots els instants perduts
construint el jardí sense ningú,
la casa buida, el sol a les finestres,
la vida espantadissa
com un ocell que creua fugitiu
per l'escenografia de l'oblit.