De noi, molt noi encara...


Indret:Ca n'Oller
Municipi:Valls
Comarca:Alt Camp

testing image

De noi, molt noi encara, ja vaig sentir gran afició a les lletres. Atengui be que no dic als llibres, car entre aquests abunden els de ciències, i aquestes grans senyores mai no han tingut cap atractiu per a mi. Un oncle meu, de branca materna, que em féu de pare per haver perdut jo el meu de molt menut, i la memòria del qual he de venerar sempre amb tots els respectes i amors que son talent, ses bondats i mon agraïment m'imposen, don Josep Moragas i Tavern, tenia, en son casal de Valls, on vivíem, una esplèndida biblioteca que jo remenava a voluntat. Allí, entre el sens fi d'obres importants de filosofia, història i jurisprudència, que ocupaven la major part de les lleixes, vaig trobar, com de-litós verger on solaçar-me, una abundosa secció literària de clàssics, grecs, llatins i castellans, i de neoclàssics i romàntics francesos i espanyols. De llavors ençà, l'enjogassat i entremaliat xicot (i jo ho era molt durant la infantesa) es convertí en famolenc lector. I no content de llegir en les hores de lleure que em deixaven les aules, devorava encara algun poema o novel·la en comptes d'estudiar les meves lliçons, quan feia la vetlla a l'esmorteïda claror de la llumenera. El que vaig llegir llavors, molts cops sense capir-ho prou i sempre sense pair-ho bé, no té pas fi ni compte. L'enfarfec i embull d'idees que es faria llavors dins d'aquell meu cervellet tan tendre, ni jo mateix me'ls sé pas. Però els poemes, drames i novel·les sobretot, em clavaven a la cadira i mentre durava l'acció jo no els sabia deixar sinó amb recança, amb gran recança!

Esclau ja, així, d'eixa passió avassalladora, esdevingué la circumstància, probablement fatal, que un cosinet meu, En Josep Yxart, més criatura que jo, quan tingué ús de raó fou presa d'igual deler. Com és natural, aquesta afinitat de dèria havia d'unir-nos estretament: així succeí que de llavors ençà ja no hi hagué qui pogués mai separar-nos du-rant les tan gruades vacances de l'estiu. Començava per venir-se'n ell, que vivia a Tarragona, a Valls, i a Valls ens passàvem els dies reclosos a la saleta que ens era destinada «ad hoc» i que nosaltres ens miràvem amb gran il·lusió com una redacció de periòdic, anc que no n'haguéssim vista mai cap. A més dels llibres amb què cadascú preferia de per si embriagar-se, ens llegíem allí en comú «Lo tros de paper», «Lo noi de la mare» i «El pájaro verde», que ens arribaven de Barcelona setmanalment i que mereixien especial predilecció del meu cosí, més donat que jo al ram humorístic. I no contents d'aprendre'ls gairebé tots de cor, provàvem d'imitar-los fent-ne d'altres, que no veia ningú, seguint el patró d'aquells, fins amb ninots i tot i motejant allí — encara que puerilment— la gent de Tarragona o de Valls que més encenia nostres criaturesques ires. L'Yxart encara anava més enllà. Més agosarat que jo i més destre a versificar i escriure, trametia molt sovint a aquells periòdics anècdotes, acudits, letrillas (gènere llavors molt en voga) i quan de lluny en lluny eixia publicat quelcom d'alló... ui!... ni que haguéssim tret la grossa de Nadal! I això durava tot l'estiu, tant a Valls com a Tarragona, on ens passàvem la canícula per prendre els banys de mar, com altra volta a Valls, al «Bosc» de la casa de camp dels Moragas, on seguíem amb la mateixa fal·lera fins que la reobertura del curs ens descompartia i reinstal·lava a les respectives residències hivernenques. La meva, però, apurats tots els estudis de segona ensenyança que podien fer-se a Valls, fou molt aviat a Barcelona, on havia de continuar-los per emprendre-hi després els de la carrera d'advocat.