Ben aviat, enmig de la gentada, s'obrí un petit clap...


Obra:Vilaniu (p. 39-41)
Municipi:Valls
Comarca:Alt Camp

testing image

Ben aviat, enmig de la gentada, s'obrí un petit clap, al cen-tre del qual es col·locà un home espitregat, ample de pit, de coll robust, massís de cames, nervut de braços i de cap petit (personificació vivent de l'Hèrcules mitològic), qui, amb la major naturalitat, es disposava a ésser la pedra fonamental de la columna humana que anava a erigir-se. Dos més, rivals de la seva fortalesa, es brindaren a servir-li de crosses agafant-li els braços, que col·locaren sobre llurs espatlles. Així posats, almenys una vintena d'homes s'agarbonaren a 1'entorn d'ells tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la voluntat, constituïa una sola massa, tan compacta i resistent que ni d'ull de serp. Ací i allà, escalaven el primer home que tenien davant joves i xicots de totes mides; i, encara no es veien segurs dalt de la pacient espatlla, emprenien, com per un pla pedregós, airós camí cap a aquell pedestal, passant per damunt de les espatlles de l'apinyada munió que s'oferia sense esforç, ni girant tan sols el cap, a servir de camí públic. La gralla començà la tonada del castell, el més resistent dels que venien caminant per damunt de la gent anà a posar-se dalt les espatlles de l'hèrcules, i, en menys d'un Jesús, es veieren aixecar-se cent braços d'acer del pedestal, i encastar-se a les pantorrilles d'aquell segon altres tantes mans ossoses i aferradisses com les urpes del lleó. Sota d'aquella piràmide de braços tibants desaparegueren els caps dels que formaven fonament. Un hom no sabia què admirar més d'aquells titans: si la forca muscular de què anaven a donar prova, o bé la resistència de llurs pulmons, que durant tant de temps lluitarien amb l'asfíxia. Mentrestant el segon estenia els braços, mantenint amb ells l'equilibri, com un funàmbul amb el balancí, i el tercer, al so de la gralla, que havia emprès la segona estrofa del seu cant, escalava ses espatlles pausadament. En posar-se dret dalt d'elles, sentí les urpes del segon com se li aferraven a la corba dels genolls per apuntalar-lo, i espera, estès de bra-ços, el quart, que ja anava enfilant-se per la seva esquena mentre la gralla tocava la tercera estrofa. Tocà després la quarta, i la cinquena, a mesura que anaven escalant i augmentant la columna el quart i l'aixecador o penúltim. Llavors era de veure com, al compàs del castell, creixien l'entusiasme i l'expectació de la multitud. El segon podia amb prou feines sortejar, amb el seu enginy de casteller, els balanceigs que l'ascensió de nous individus produïa al cas-tell, cada cop més alt. Aquell feix de braços més forts que el ferro li sostenien les cames en la més absoluta immobilitat, però, de genolls amunt, el cos li brandava de davant a darrera, i sols amb la seva voluntat, més puixant encara que les seves hercúlies forces, podia dominar la tendència a aclofar-se que als genolls i a la cintura li imposava l'enormitat de pes i de balanç. —Ai, ai, ai! —exclamaven els mes llecs en veure el tremolor que ocasionava la pujada de l'enjaneta. —Animo!, avant, avant! —cridaven els altres. I l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que havia de coro-nar aquella columna de la supèrbia humana, seguia sa penosa ascensió com un gat de mar per l'antena d'un vapor fuetejat pel vent, sense mirar a baix, on tenia el perill, sinó a dalt, on tal volta veia l'esperança allargant-li aquella mà invisible a què deu l'home ses majors empreses. Cada balançada del castell, la més imperceptible genuflexió d'un casteller, produïa en aquella mar de gent un corrent secret que esglaiava els cors i acabava esbravant-se pels llavis en una remor sorda i perllongada com la de les ones. —Avant!, avant i fora!, cridaven de baix. I la gralla ajudava a l'encoratjament estirant la cadència de ses darreres notes tant com ho consentia el pulmó. De sobte esclatà un picament de mans universal: l'enjaneta estava dempeus dalt de l'aixecador, i, mig aclofada encara, feia amb els braços aquell moviment d'ales que en-tre els de l'ofici s'anomena l'aleta. La gralla amb una nota prima, perllongada i estrident com el gemec suprem d'un gran esforç vençut, acompanyava aquell senyal de triomf. El castell estava fet: calia només restablir l'equilibri, posar--lo a plom; i dret, enterc ja l'enjaneta amb sos bracets en nanses, calgueren sols petites inflexions de cos, impercepti-bles a l'espectador indocte en la matèria, per a aconseguir-ho.