Ara com mai aguantarem el Pi
El Pi de les Tres Branques de Campllong, de 25 metres d'alçada i situat a 1.290 metres d'altitud del nivell del mar, es convertí ja en el segle XIX i, sobretot gràcies al poema que li va dedicar Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), en un dels símbols centrals del catalanisme modern.
S'hi va fer la primera festa nacionalista el 25 de juliol de 1921 i, a partir de 1980, es va recuperar la trobada o aplec, que se celebra cada any el tercer diumenge de juliol. A uns cinc-cents metres més enllà del Pi vell, mort d'abans de 1915 per una intervenció poc acurada de protecció que s'hi va dur a terme, s'hi pot trobar el Pi jove, del qual ja en documentava l'existència el baró de Maldà.
Al peu del Pi vell podem llegir, a banda del poema de Verdaguer, un fragment del dietari de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà (Barcelona, 1746–1818) que va ser el primer de parlar-ne literàriament, a partir d'una visita que hi van fer els seus fills el 1810 i un fragment de la peça teatral Lo Pi de les Tres Branques (1898-1899), de Francesc Pelagi Briz (Barcelona, 1839–1899).
Ara com mai aguantarem el Pi
Ara com mai aguantarem el Pi
perquè no caigui al mig de l'esplanada;
ferit de mort, el nostre patriarca
dorm el més bell dels somnis de la terra.
Ara com mai embenarem de llum,
d'oli i de vi les esqueixades branques
que per miracle reviscolaran
a cops de vella i renovada saba.
Si queia el Pi, que cada llar n'agafi
un esquerdill de teia i que l'encengui,
que brillarà durant la nit dels segles.
Si queia el Pi, que cada català
persigni de la pàtria els horitzons
posant-se dret i alçant al cel els braços.
18-VII-1982
