Sent memorable, a dos hores i mitja de Berga...


Indret:Campllong
Comarca:Berguedà

El Pi de les Tres Branques de Campllong, de 25 metres d'alçada i situat a 1.290 metres d'altitud del nivell del mar, es convertí ja en el segle XIX i, sobretot gràcies al poema que li va dedicar Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), en un dels símbols centrals del catalanisme modern.

S'hi va fer la primera festa nacionalista el 25 de juliol de 1921 i, a partir de 1980, es va recuperar la trobada o aplec, que se celebra cada any el tercer diumenge de juliol. A uns cinc-cents metres més enllà del Pi vell, mort d'abans de 1915 per una intervenció poc acurada de protecció que s'hi va dur a terme, s'hi pot trobar el Pi jove, del qual ja en documentava l'existència el baró de Maldà.

Al peu del Pi vell podem llegir, a banda del poema de Verdaguer, un fragment del dietari de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà (Barcelona, 1746–1818) que va ser el primer de parlar-ne literàriament, a partir d'una visita que hi van fer els seus fills el 1810 i un fragment de la peça teatral Lo Pi de les Tres Branques (1898-1899), de Francesc Pelagi Briz (Barcelona, 1839–1899).

testing image

Dia 26 de novembre

Sent memorable, a dos hores i mitja de Berga, l'arbre del Pi de les Tres Branques, per tenir una mateixa soca, segons uns dels exemples de la doctrina cristiana en l'explicació del misteri de la Santíssima Trinitat; mitja hora o tres quarts distant de l'ermita, o santuari de Nostra Senyora de Corbera, havent-hi altre pi així mateix, mes no tan gros, un poc distant d'est, sent meravella en terreno prou aspre com de muntanya; han anat en est matí tots i totes, mos fills amb la companyia del Sr. rector d'Avià, lo monjo jerònim pare Josep Soler i lo Sr. militar suís don Lorenzo Smith, a veure-la, i després a dinar en Corbera, per fer-hi petar bones botifarres, costelles i truites d'ou amb bon pa i vi, a més d'algun capó barrejat en espessa escudella d'arròs, havent-nos quedat la marquesa i jo en casa no tenint ja lo delit del jovent en pujar i baixar per les muntanyes i mals camins com casi són tots estos que trepitjam, de tantes pedres amb prou mullena.

Lo dinar que han tingut los senyors i senyores en Corbera ha estat cuinat pel Francesc Jover, cotxero, que no se li sabia tal habilitat, fora de son ofici cotxeril, de cuidar i guiar bé les mules, com estes les de casa, puix que els ha donat una bona escudella d'arròs espès amb tres calabres ajaguts, que eren tres pollastres, per bon fonament de la demés vianda, después cols amb allioli —com a est s'hi haurà fet, a haver-s'hi trobat, lo doctor Anton Bardolet, per lo tant que li agrada, més que el sucre, i demés dolç—, después truita d'ous amb cansalada i ceba, después pollastres rostits, més les postres, no sé [si] d'alguna poma etc. Com així nos ho han explicat, tornats a cinc hores d'esta tarda d'aquella santa ermita de Nostra Senyora de Corbera, i antes de veure lo gros Pi de les Tres Branques...