Els estudis del Seminari es divideixen...


Obra:Les meves confessions (p. 76)
Municipi:Tortosa
Comarca:Baix Ebre

La Universitat medieval s'establí als Reials Col·legis. Després del 1714 seguí funcionant de manera encoberta com a seminari. Cap al 1830, davant la insuficiència d'espais, es desplacen part dels estudis a l'edifici del carrer Montcada, construït al segle xvii per a la Companyia de Jesús. Aquest edifici, del qual avui només queda el frontis de la portada, el 1928 es converteix en institut de batxillerat. El Seminari es desplaçarà a l'edifici nou construït en la dècada dels quaranta. Avui, en unes instal·lacions del tot noves, hi ha les dependències del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre. Davant la portada o a l'interior podem llegir un fragment de les memòries de Joan Baptista Manyà que rememoren el seu pas pel Seminari.

testing image

Els estudis del Seminari es divideixen — o es dividien en el meu temps— en tres etapes: llengua llatina, filosofia i teologia, a base dels estudis que s'hi fan, com a assignatura primària. Ben documentat en coneixements gramaticals com vaig eixir de la meva escola, tenia una bona preparació per a l'estudi del llatí. El primer curs m'hi vaig dedicar intensament i amb èxit manifest sobre els meus companys, la gran majoria dels quals mancaven lamentablement de preparació gramatical, àdhuc de les nocions més elementals. Als dos mesos de començat el curs, es van fer les oposicions a Emperadors. Fórem tres els opositors. Els meus contrincants sucumbiren, l'un per 12 i l'altre per 13 faltes, i jo, amb tres, vaig ésser proclamat Emperador de Roma. El meu rival, l'Emperador de Cartago, era un noi que declinava i conjugava amb una velocitat vertiginosa, que marejava l'adversari. La primera vegada que ens enfrontàrem, m'impressionà d'antuvi aquella rapidesa admirable; però, sense arribar a perdre la serenitat, fent-li preguntes subtils i capcioses, el vaig derrotar completament, i ja mai més no va tenir coratge de plantar-me cara. Vaig restar, doncs, pràcticament sense rival i, mancat d'aquest gran estímul, xerrotejava i jugava tot sovint a la classe. El professor se n'adonà i, per esmenar-me, em feia preguntes, quan li semblava que jo estava més distret. Em confessà, uns anys després, que mai no havia pogut trobar-me distret del tot, que sempre li vaig respondre a to. És un cas d'agilitat, o si voleu pluralitat, de l'atenció, però no té res d'extraordinari.