Mentre escric això, són quarts de dotze de la nit...


Comarca:Berguedà

Climent Forner va passar gairebé tres anys, de l'1 de gener de 1956 fins al setembre de 1958, com a rector de Castellar de n'Hug. Durant el sojorn hi va escriure un diari que abraça del dia de l'arribada fins a l'octubre de 1956, fent però referències als mesos restants de la seva estada al poble.

Així doncs, situats als entorns de l'església i de la casa parroquial podem llegir-hi aquests dos fragments del diari que traspuen una fina espiritualitat alhora que una ben dosificada ironia, en el segon cas, sobre els temps i circumstàncies en què es vivia en plena postguerra a un poble de muntanya. (En el nomenclàtor oficial, la plaça de l'església rep el nom de plaça de la Generalitat de Catalunya.)

testing image
Veu de l'autor:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/tDrAmVmvckg2bDVWsKxw.mp3

Mentre escric això, són quarts de dotze de la nit. He engegat la ràdio. Una emissora francesa, em sembla. Música de violins. A fora plovisqueja. (En Saperas diu: «I la remor de la pluja una lira».) He engegat la ràdio, cosa rara. (És una minúscul aparell, color de xocolata, marca RCA, bona, crec.) Dic cosa rara perquè gairebé mai no el puc escoltar. Està fet per anar a noranta volts. I heus ací que la llum està tan baixa que, d'ordinari, no crec que arribi als cinquanta. I és clar, és fosc, vull dir: la ràdio no toca i ningú no s'hi veu. Ara, en aquestes altes hores de la nit, i encara no cada dia, es pot començar d'agafar alguna estació. Molta gent ja són a dormir, i la llum, per tant, és més alta: puc acaparar-la tota com si fos un rei. Bé; això si el fuster, l'Esteve, no engega el motoret que té al seu taller perquè, si ho fa, la lluerna s'afebleix automàticament, gairebé fins a desaparèixer. Tothom li maleeix els ossos, pobre xicot.

Jo m'hi veig perquè tinc tres jocs de bombetes de diferent voltatge: 60, 60 x 60 i 90 x 60, i les vaig canviant —mirant de no cremar-me els dits— a mesura que la llum s'apuja o s'abaixa. És una molèstia, ja ho sé. Paciència! La llàstima és quan, per haver-se enrabiat de cop sobte, se te'n fon alguna. Valen quinze pessetones!

A voltes me'n ric jo mateix. Quan, irònic, pondero els avenços de la tècnica moderna arribats a Castellar de N'Hug, em glorio de tenir carretera, llum, telèfon, ràdio, aigua... Sí, senyor. Tenim carretera que puja de la Pobla i, convertida en pista militar, va fins a la Molina, per bé que sense asfaltar, o asfaltada només fins a la Farga Nova, i amb un peó que la cuida molt bé, val a dir-ho. Tenim llum, per bé que, no provinent de cap central elèctrica oficial sinó d'un motor particular, faci més claror un simple llumí que totes les bombetes del poble plegades. Tenim telèfon, però públic, no particular, el de Cal Ramonet. Tenim, o tinc, ràdio, però tan enrogallada que posa nerviós. I d'aigua, Mare de Déu si en tenim! Si no corrent a les cases, a la font pública de la plaça on van a beure les vaques i les galledes de la gent. I sobretot, sobretot, les Fonts del Llobregat on n'hi ha per donar i per vendre. És a dir, tenim de tot. No sé pas de què ens queixem.