Tomben el cap tots per saber qui parla...


Obra:Cap de ferro (p. 121-124)
Comarca:Berguedà

La plaça del Castell, el punt més alt del nucli urbà de Castellar de n'Hug, ofereix una panoràmica del sistema muntanyenc al nord de la població. Les ressonàncies medievals de l'indret el fan un bon lloc per llegir un fragment del poema narratiu Cap de Ferro (1889), de Francesc Pelagi Briz i Fernàndez (Barcelona, 1839-1889), en què un pelegrí se sent empès a visitar la contrada mogut pel record d'una cançó.
testing image

Tomben el cap tots per saber qui parla,
i un pelegrí que els sembla jove encara
veuen entrar. —Molt santa nit gaudeixin
tots els que aquí i en el castell es troben,
diu avançant el pelegrí, amb passa
mansüeta, i s'asseu prop la fogaina.

És el pastor que l'escomet: —Sant home,
com sent tan tard per eixos llocs feu via?
—Jo us ho diré. No és per atzar. A La Pobla
em trobava eix matí quan recordant-me
d'una cançó molt vella que coneixo,
de pujar a Nuc m'han vingut fortes ganes.

—Una cançó?, fa el jai. —Sí, i que és bonica.
—I les cançons a fer camí conviden?,
l'Endal li diu. —A mi m'ha empès aquesta.
Mes jo us diré què ha estat. La cançó parla
de la murtra de Nuc. Jo l'he cantada
a la vall i m'han dit que no s'hi cria.

Jo tinc fe en les cançons. Totes són certes.
«Si ella ho diu, murtra hi ha, he fet de resposta.»
«Cards, prou, murtra tan sols, si n'hi portéssiu!»
Jo tinc fe en les cançons, car mai no enganyen.
«Murtra, diu la cançó. Hi ha d'haver murtra».
I aquí he pujat. Se m'ha fet tard cercant-la.

He ensopegat amb eix castell, i gràcies
a la bondat del castellà tinc ara
llar, sopar i aixopluc. Que Déu li pagui!
—Més val això que murtra, fa la mossa
donant al farro que ja bull seguides
remenades perquè no s'agrumolli.

—No n'he trobat, és cert; i, malgrat, penso
no ésser a la vall que un brotet no en culli.
—Si és que en trobeu, guardeu-me'n una fulla, diu,
mig rient, al pelegrí la mossa.
—Per l'eugasser?, pregunta Anton. —Pel diable!
contesta en sec la despitada noia.

Que sou pesat! — Valgui'ns la creu!, senyant-se
fa el pelegrí, no et guardaré la fulla.
Ja saps què has dit? I gosaries dar-li ?
—Si aquest Anton em fa sortir de mare!
sempre nyic, nyic! I un dia... —Apa, Beleta,
pau i quietud, l'Endal secament mana.

I prega el jai al pelegrí aleshores,
per esbargir malhumorades boires
que al voltant de la llar naixença prenen,
que ja que sap una cançó bonica
i vella, en bé de tots vulgui cantar-la.
—Ma veu és aspra, el romeu diu, i escassa.

Mes ja que aquí l'acolliment se'm dóna,
just és que jo en donar-vos grat m'esforci.
No la sé tota; us cantaré el que encara
no se m'hagi oblidat. La trista vida
que faig al món em pren força i memòria.
I, amb el bordó portant compàs, comença:

Era un cavaller,
d'amor es moria.
No el voleu per fill
a casa sa amiga.
Ella prou li diu:
«Amor, en mi fia.
Si no em caso amb tu
moriré fadrina».

Pel mal de l'amor
és gran medecina
la murtra de Nuc:
de mort torna a vida.

Plora el cavaller
de nit i de dia.
No troba conhort
per l'ànsia que'l migra.
Del remei que ell sap
qui el té és qui l'en priva.
«Malhagi aquest món
que tals pares cria».

Pel mal de l'amor
és gran medecina
la murtra de Nuc:
de mort torna a vida.

A dintre el castell
tothom se'n planyia.
Un pastor que ho sap
al castell arriba.
«Jo sé un bon remei
per la malaltia.
Una herba conec
que en cura en pocs dies».

Pel mal de l'amor
és gran medecina
la murtra de Nuc:
de mort torna a vida.

Collida de fresc,
set cops ben bullida
qui en beu sols un glop
recobra sa aimia».
«Aneu-se'n a Nuc
servents, de seguida
qui me'n porti un brot
tindrà banc a missa».

Pel mal de l'amor
és gran medecina
la murtra de Nuc:
de mort torna a vida.

Ja surten del clos,
tretze que en tenia.
Travessen la vall,
a Nuc ja s'enfilen,
l'herba de l'amor
cerquen nit i dia
per boscos i prats,
erms i rodalies.

Pel mal de l'amor...

I essent aquí detura el cant i resta
com si pensés dementre amb ànsia els altres
la fi de la cançó callats esperen.
—Ves si és estrany!, diu el romeu a l’últim,
ni un borrall més de la cançó recordo.
El tros que en manca molt sovint l’oblido.—