A la Moixera hi havia el casino dels senyors...


Obra:La farsa i la quimera (p. 185-186)
Comarca:Baix Camp

Aquest casino és el nom de ficció de l'Ateneu del carrer Major número 11, el cafè del qual s'ha conservat fins fa poc tal com es descriu a La farsa i la quimera. Els personatges, tot i ser novel·lats, corresponen a persones reals. Un dels quatre o cinc intel·lectuals esmentats al fragment de novel·la era, sens dubte, Joan Puig i Ferreter. Es conserva una foto feta al pati del casino, amb l'escriptor al centre, llegint a la colla de tertulians segurament l'original d'Aigües encantades.

testing image

A la Moixera hi havia el casino dels senyors. S'hi reunien els menestrals, els propietaris rurals desvagats, els pagesos que no volien ésser de la Societat de Pagesos, o que, si n'eren, no hi anaven perquè tenien vel·leïtats de senyorejar. Naturalment, no hi mancaven els dos metges, els dos apotecaris, el veterinari, ni ningú del poble que tingués una mica de prestigi i d'autoritat.

Feia temps que havien esdevingut amos del govern del casino un grup de trapelles, la major part d'ells concos, entre els quals figuraven alguns propieta­ris rics, alguns menestrals benestants, part de les autoritats, amb el secretari Josep Arbolí, i quatre o cinc que ells mateixos es deien els "intel·lectuals".

Tots plegats havien volgut elevar la categoria del casino i li havien donat el nom d'Ateneu. L'ateneu El llorer, al dir d'ells, havia d'adquirir un gran llus­tre sota llur direcció. Damunt la porta d'una cambreta tocant a la secretaria cla­varen un rètol de metall emporcellanat que deia Biblioteca. Les lletres blanques damunt l'esmaltat blau eren un signe de progrés i renovellament. Quatre anys després d'haver penjat el bell rètol, dins la cambreta hi havia un armariet humil i tronat, arreplegat qui sap on, que mai no havia conegut la pintura i als prestatges del qual es morien de tristesa una quarantena de llibres. [...]

Per a una població com la Moixera tenir un ateneu amb biblioteca era un motiu d'orgull. Era el primer que mostraven als forasters. Força senyors, força desvagats, no pocs menestrals i tots els moixerins distingits i saberuts de la casa estaven cofois quan podien anar a secretaria a escriure una lletra sobre el paper timbrat que deia Ateneu EL LLORER, enmig d'una corona de fulles de l'arbre secularment sagrat.

L'excel·lència de la casa, però, no era la biblioteca, ni l'espaiosa sala de teatre i ball, ni el gran jardí, tot vorejat de parres, on es donaven les festes d'estiu. El prestigi de l'Ateneu era la taula del mirall. El grup de concos, senyors, menestrals, intel·lectuals i faceciosos que es reunien a l'esmentada taula consti­tuïa la suma de la gràcia, l'enginy, l'alegria, l'autoritat i la intel·ligència de la població. El grup havia esdevingut famós per les seves trapelleries. El poble li donava diversos noms: la "Colla de la gresca", de la "tabola", de la "gatzara", etcètera; però el més generalitzat era el de la "Colla dels concos", perquè, com ja hem dit, la major part dels seus components eren fadrins ben granats alguns dels quals ja vorejaven els quaranta anys.

Durant anys aquesta colla de trempats fou tota una institució que ha deixat rastre al poble. La creà Josep Arbolí, que va presidir-la i inspirar-la sempre. Una bona biblioteca, per als efectes que ell es proposava obtenir, no hauria estat pas mes eficaç.

Cada nit Josep Arbolí presidia la reunió. Solia estar-se arrepapat al banc encoixinat de vellut vermell, amb l'esquena recalcada a la paret. Damunt el cap tenia el gran mirall que ha donat nom a la taula i que els concos han fet famosa. A la nit no s'hi asseia ningú que no fos de la colla. El conserge la feia respectar com la més sagrada de les propietats: la propietat de Josep Arbolí i companys.