De petitet, quan feia una malifeta...


Obra:Camins de França (p. 112-116)
Comarca:Baix Camp

La casa de ca l'Esquer és situada al carrer Major, número 68. Puig i Ferreter duia els cognoms de la seva mare perquè el seu pare no l'havia reconegut mai. Consol, la seva mare, havia estat violada pel seu cunyat, el terratinent Esquer, el qual s'ho va fer venir bé per casar-la amb un altre home. Cap dels dos va reconèixer la paternitat del nen. En el capítol "Qui sóc jo", de Camins de França tracta de manera directa aquest episodi cabdal de la seva vida.

testing image

De petitet, quan feia una malifeta o començaven a esclatar les violències del meu caràcter, que mai no he pogut vèncer del tot, m'havia acostumat a sentir, de llavis de la meva tia: "Ai, que aquest noi no sigui com son pare." O bé això, igualment inquietant: Déu meu! Feu que no s'assembli a son pare." Qui era el meu pare? Jo no el coneixia. Ningú no me'n parlava mai. El meu pare, durant els primers anys de la meva infantesa, fou un misteri per a mi.

De tant en tant sentia parlar la meva família d'algú a qui atribuïen tota mena d'iniquitats. La mare feia una ullada i trencaven de conversa. Vaig comprendre aviat que aquest "algú" podia ésser el meu pare. Vaig adoptar un posat d'innocent que no malpensa i vaig dreçar l'orella sempre que feien referències a una certa persona el nom de la qual no deien mai, de la qual parlaven sempre per al·lusions i per dir-ne molt de mal. Aquesta persona era "rica, egoista, avariciosa, cruel, venjativa". Aquesta persona que tenia tots els vicis i tots els defectes, aquest "mala ànima", jo, abans que ningú m'ho hagués dit, estava segur que era el meu pare.

Més endavant vaig notar que la gent em compadia. Algú em parlà de la meva "desgràcia". A casa, però, no em donaven cap explicació ni jo no la demanava. Jo callava. Però anava sabent les coses. Un dia era al raval jugant amb altres nois, quan passà un senyor muntat a cavall. A tots els nois ens va fer impressió. El cavall passà a frec del nostre grup, que s'escampà davant la temença d'ésser trepitjat. Una dona del poble cridà, indignada: "Mata'l! Mata el teu fill, si goses!" El cavaller es girà amb un posat violent, va fer un gest d'urc, i tirà avall. La dona s'adreçà a mi: "Veus? Aquest és el teu pare. Quan seràs gran l'has de matar."

Vaig estar content d'haver conegut el meu pare. No vaig dir res a casa meva i d'aquell dia ençà procurava de veure'l sovint. Vaig saber on vivia, com es deia, que era casat i que tenia fills. Només passava els estius al nostre poble. La resta de l'any vivia a la província de Lleida. Jo ja era tot un adolescent que ni la meva mare ni la meva família encara no m'havien donat cap explica­ció. Únicament no es mostraven tan reservats quan es referien a aquell home. Li deien diversos mals noms, però ja se'ls escapava el seu cognom, acabant-lo sempre pejorativament en ot, i seguien atribuint-li tota mena de malifetes i d'horrors. Em penso que la meva família suposava que jo ja ho sabia tot de boca de la gent del poble. Sabia algunes coses, però tot, no. Tot dubto que ho sàpiga avui.

A conseqüència de la meva "desgràcia" vaig tenir, de part de la gent del poble, una infantesa envoltada de simpatia i de pietat. Un cert temps m'hi vaig entendrir. M'agradava de constituir una excepció que atreia l'interès de tothom. Però tan aviat com vaig tenir consciència de les coses, aquesta pietat de tothom m'indignà o m'humilià, i instintivament vaig fer tots els possibles per inspirar respecte en lloc de compassió. Vaig prendre una actitud de redreçament, gairebé violenta, de protes­ta, d'agressivitat, que no ha deixat de traspuar més endavant en els meus escrits. Com que el meu pare era ric i jo, pobre, el primer moviment de protesta va ésser de menysprear la companyia dels rics per acostar-me a la gent més pobre del poble, més desvalguda que jo. Lluny de trobar humiliació en aquesta actitud, jo hi trobava l'acre aliment d'una revolta interior.

La simpatia de la gent, va imbuir-me, ja de petit, uns sentiments que no tenien res de tendre. Eren uns veïns, uns parents, un pagès que, tot anant darrera el seu ruc, m'atrapava pel camí, era la mateixa dida que m'havia criat en una masia llunyana, els qui, impressionats encara de fresc per la monstruosa crueltat comesa contra la meva mare, després de fer-me entreveure alguns elements del drama, acabaven indefectiblement amb les mateixes paraules d'aquella dona del carrer: "Quan seràs gran has de matar el teu pare."

Adés l'un, adés l'altre, tots em repetien una semblant comanda. Un poble enter semblava imposar-me una ordre, assenyalar-me una missió. De vegades, vaig arribar a creure que era qüestió d'esperar, de créixer una mica més per a anar de dret a complir el meu destí. En fer-me home, a divuit o vint anys, mataria el meu pare. Esperava ja les temporades que ell venia al meu poble.

M'assabentava dels seus costums, l'espiava pels camins. Alguna vegada li vaig sortir al pas, li vaig clavar els ulls dintre els ulls. Ell els acotava, però anava amb el cap molt dret i amb molt d'orgull a les espatlles. Jo no li deia res. No pas per por ni per respecte, sinó per no esverar-lo, per no espatllar les coses que havien de venir més endavant. La seva presència no desvetllava en mi cap bon sentiment. Un dia em vaig amagar darrera uns matolls per veure'l passar quan aniria a la seva finca, sense que ell em veiés. Volia saber si les branques em permetrien d'observar-lo ben destacadament una es­tona per tal d'engaltar-lo i tirar. Però jo no portava cap arma al damunt ni en tenia cap a casa. Sabia, tanmateix, d'on la podia treure.

Quan me'n tornava al poble, em sortí un capellà de trascantó, com si m'hagués espiat. Havia triat l'indret més solitari del camí. Em posà la mà a l'espatlla i, després d'unes poques paraules de preparació, em va dir:

— No t'escoltis la gent del poble. Quan seràs gran no has de matar ningú.

La brevetat de l'amonestació, l'accent sincer i bo d'aquella veu, m'impressionaren profundament. Així i tot, em vaig redreçar, car em creia trobar-me davant un emissari del meu pare. Vaig exagerar el meu dolor. En fer valer els meus drets a l'odi em vaig mostrar lacerat i ferit per tal de justificar allò que pogués venir; vaig hiperbolitzar l'amor que sentia per la meva mare.

El capellà, intel·ligent i bo, endevinà en mi el futur artista, car, després d'haver-me assegurat que venia a trobar-me per impuls propi i que feia dies que em sotjava, per tal com sabia que el "poble" m'empenyia a cometre un crim, em parla aix&