Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems...


Obra:Camins de França (p. 27-28)
Comarca:Baix Camp

La casa on Joan Puig i Ferreter es va criar i créixer està situada al carrer de l'Abadia, número 2, a tocar de l'església de Sant Andreu. En un fragment de Camins de França, la novel·la autobiogràfica, ens descriu quins eren els seus costums de nen i jove, especialment amant de la solitud i d'albirar la mar de dalt el terrat estant. És un text adequat per llegir des de dalt del campanar sempre que obtinguem permís per pujar-hi.

testing image

Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Recordo que de petit m'agradava molt d'estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l'edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l'església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, o sia part d'amunt de l'alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m'arraulia al balcó, de cara al cel. Per damunt la cornisa de l'església que es confonia amb el blau de l'aire, parpellejaven els estels. Alguns semblaven puntes de diamant titil·lant al caire del mur. Passaven carros pel carrer i pagesos lents darrere les cavalleries. Les noies anaven a la font amb els càntirs a la mà i un altre sota el braç. De la placeta veïna arribaven els crits dels nois que hi jugaven. La meva família era a l'altre extrem de la casa. Jo m'estava allí sol, els ulls enlaire, tot endolcit per aquell amarament de lluna a la paret de l'església, i aquella claror m'agradava més que no pas veure la lluna rodona albiradora del terrat de l'altre extrem de casa, on eren reunits els meus. Quan em distreia de fantasiejar, xiulava.

D'altres vegades, en sortir d'estudi, a l'hora del migdia, solia pujar a les golfes de casa nostra —el porxo que diuen allí— d'amples finestrals. Les alçàries, els horitzons vastíssims plens de misteri de la llum, m'han atret sempre. Hi havia un finestral més ample que els altres, com un trau gegant obert al mur. Al mig d'ell, com un quadre fulgurant emmarcat d'ombra, es veia un bell tros de Camp amb Tarragona al centre. Jo no m'abocava al finestral; tot al contrari, m'arraulia al fons de la paret oposada. D'allí estant veia el gran tros retallat i m'hi embadalia. Sovint me n'havien de venir a treure per baixar a dinar.