Eduard de Toda fou un dels contertulians...


Obra:Tres senyors (p. 311-312)
Municipi:Riudecanyes
Comarca:Baix Camp

El monestir de Sant Miquel d'Escornalbou té els seus orígens a finals del segle xii i principis del xiii. L'església fou consagrada per l'arquebisbe de Tarragona el 1240, aleshores el convent ja comptava amb el claustre, la sala capitular, vuit cel·les, l'hostal, el refetor i la cuina. Després d'èpoques de normalitat i de decadència, el 1686 els franciscans hi van fundar un col·legi de missioners. En 1835, arran de les exclaustracions del decret de Mendizábal, el convent va ser abandonat. Fou comprat, primer, per John Bridgman, vicecònsol d'Anglaterra, interessat en l'explotació de mines. Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Vimbodí [Poblet], 1941), a la primera dècada del segle xx, fou qui el començà a designar com a castell i durant anys hi va dur a terme unes importants obres de consolidació i restauració, fins que havent tornat d'Anglaterra, s'hi establí definitivament. Hi creà una gran biblioteca i, sovint, hi convidava els amics i estudiosos a passar-hi temporades, fent una funció de mecenes. El 1926 el va cedir a l'arquebisbat de Tarragona, guardant-ne l'usdefruit. En 1941 va ser adquirit pel comerciant reusenc M. Llopis, el qual hi féu noves restauracions i, al cap d'uns anys, el vengué al Banc Urquijo, fins que, gràcies a les pressions populars, va ser comprat per la Generalitat i la Diputació de Tarragona.

Un cop haurem arribat a l'entrada del castell podem llegir-hi el poema de mossèn Ramon Muntanyola, que està reproduït en una estela de ceràmica que trobarem a mà esquerra pujant. Un cop a dintre, en l'habitació de Toda o a la sala d'estar menjador, és avinent la lectura d'un fragment de Roser Matheu (Barcelona, 1892–1985) que evoca els records de l'estada al Castell de la Colla, el 1926, de la qual era capdavanter el seu pare, Francesc Matheu; els records de Jaume Collell (Vic, 1846–1932) i un fragment d'un poema de Francesc Matheu (Barcelona, 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, 1938). A l'habitació del cardenal (parada per al cardenal Vidal i Barraquer) o a la "de les noies maques", reservada per al polític Francesc Cambó, podem llegir-hi un fragment de les memòries de Plàcid Vidal, cosí de Toda, que el convidà a passar- hi uns dies arran del casament d'aquell. És una viva recreació de la vida quotidiana que s'hi feia. A més a més, a la part alta del castell, podem llegir encara un poema de Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853–1927) en què fa un paral·lelisme entre el sol i Toda i contrasta el seu resplendor amb els "sols" de les plomes dels paons que habitaven en estat semisalvatge als entorns del castell; un altre poema que li dedicà Salvador Estrem i Fa (Falset, 1893 – 1936) i, finalment, l'evocació que del personatge féu Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981).

testing image

Eduard de Toda fou un dels contertulians més importants de la penya del Colón. Fou un home d'una gran personalitat. Quan el vaig conèixer portava ja, al darrera, una vida molt llarga. Havia estat cònsol a la Xina durant molts anys. Ho fou després a Egipte, a Itàlia, a París, a Londres. Féu un viatge a Sardenya pagat per Cànovas que fou molt fructífer per a la cultura catalana. Ja retirat de la carrera, representà a Londres, a l'època dels nolis fabulosos de la primera guerra mundial, la companyia Sota i Aznar. Retirat dels negocis públics i privats, fou nomenat Comissari Regi a Poblet. M'invità moltes vegades a anar-hi a fer-li companyia. Quan venia a Barcelona, baixava a l'Hotel Colón, de manera que tenia la tertúlia en la seva pròpia casa.

La primera il·lusió de Toda fou Escornalbou, un vell convent de franciscans abandonat que comprà i féu restaurar. Encarregà les obres a Puig i Cadafalch, però no s'entengueren.

— Puig —deia Toda— volia fer un convent nou i probablement tenia raó; però jo el volia vell, perquè estava cansat de coses noves... És el que passa.

Vaig anar a Escornalbou moltes vegades. La situació del convent, penjat sobre el Camp de Tarragona, és excepcionalment bella. Des dels seus murs s'albiren vint-i-set termes municipals. El panorama sobre la terra i el mar té, a part de la immensitat panoràmica, una fascinadora, finíssima bellesa.

Toda era un home hospitalari. Valia moltíssim.

La seva cultura era curiosíssima: és l'home que jo he tractat coneixedor d'una més formidable quantitat de llibres per les cobertes. Era un infatigable comprador de llibres. Havia tingut en la seva vida un peu forçat de col·leccionista: comprar tots els volums, totes les obres, que per una raó o per una altra portaven estampat el nom de Catalunya. A Escornalbou, hi arribà a tenir més de setanta mil volums. Hi havia llibres literalment a tot arreu. Era la biblioteca particular més grossa que jo mai hagi vist. Més tard regalà la seva biblioteca: més de deu mil volums a la Biblioteca de Catalunya, una pila de mils a la de Montserrat. Coneixia a fons diverses llengües europees i sabia disset mil paraules del xinès de les setanta mil que componen aquell llenguatge. Com a diplomàtic, fou secretari de la conferència que elaborà el Tractat de París. Contava coses truculentes, ferotges. Era molt efusiu. A Escornalbou, s'hi vivia bé, però no hi havia electricitat, i una nit el gas acetilè gairebé m^asfixià, en l'habitació del convent que ocupava.