L'arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic...


Obra:L'assaig de la vida (p. 496-497)
Municipi:Riudecanyes
Comarca:Baix Camp

El monestir de Sant Miquel d'Escornalbou té els seus orígens a finals del segle xii i principis del xiii. L'església fou consagrada per l'arquebisbe de Tarragona el 1240, aleshores el convent ja comptava amb el claustre, la sala capitular, vuit cel·les, l'hostal, el refetor i la cuina. Després d'èpoques de normalitat i de decadència, el 1686 els franciscans hi van fundar un col·legi de missioners. En 1835, arran de les exclaustracions del decret de Mendizábal, el convent va ser abandonat. Fou comprat, primer, per John Bridgman, vicecònsol d'Anglaterra, interessat en l'explotació de mines. Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Vimbodí [Poblet], 1941), a la primera dècada del segle xx, fou qui el començà a designar com a castell i durant anys hi va dur a terme unes importants obres de consolidació i restauració, fins que havent tornat d'Anglaterra, s'hi establí definitivament. Hi creà una gran biblioteca i, sovint, hi convidava els amics i estudiosos a passar-hi temporades, fent una funció de mecenes. El 1926 el va cedir a l'arquebisbat de Tarragona, guardant-ne l'usdefruit. En 1941 va ser adquirit pel comerciant reusenc M. Llopis, el qual hi féu noves restauracions i, al cap d'uns anys, el vengué al Banc Urquijo, fins que, gràcies a les pressions populars, va ser comprat per la Generalitat i la Diputació de Tarragona.

Un cop haurem arribat a l'entrada del castell podem llegir-hi el poema de mossèn Ramon Muntanyola, que està reproduït en una estela de ceràmica que trobarem a mà esquerra pujant. Un cop a dintre, en l'habitació de Toda o a la sala d'estar menjador, és avinent la lectura d'un fragment de Roser Matheu (Barcelona, 1892–1985) que evoca els records de l'estada al Castell de la Colla, el 1926, de la qual era capdavanter el seu pare, Francesc Matheu; els records de Jaume Collell (Vic, 1846–1932) i un fragment d'un poema de Francesc Matheu (Barcelona, 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, 1938). A l'habitació del cardenal (parada per al cardenal Vidal i Barraquer) o a la "de les noies maques", reservada per al polític Francesc Cambó, podem llegir-hi un fragment de les memòries de Plàcid Vidal, cosí de Toda, que el convidà a passar- hi uns dies arran del casament d'aquell. És una viva recreació de la vida quotidiana que s'hi feia. A més a més, a la part alta del castell, podem llegir encara un poema de Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853–1927) en què fa un paral·lelisme entre el sol i Toda i contrasta el seu resplendor amb els "sols" de les plomes dels paons que habitaven en estat semisalvatge als entorns del castell; un altre poema que li dedicà Salvador Estrem i Fa (Falset, 1893 – 1936) i, finalment, l'evocació que del personatge féu Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981).

testing image

L'arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic. Entrant a la plaça de l'Església, que hom estava reconstruint, va sortir del castell el nostre cosí a rebre'ns, ajudant-nos a baixar de les nostres cavalcadures. Junt amb Eduard vam començar a recórrer l'esplanada d'enfront del monestir. [...]

El nostre cosí va anar ensenyant-nos el castell, amb les seves nombroses sales i cambres moblades amb belles peces autèntiques d'època i amb la seva formidable biblioteca, una de les més importants de Catalunya [...]. Eduard Toda i Güell, retirat dels seus càrrecs de diplomàtic [...] havia adquirit les ruïnes del monestir i castell de Sant Miquel d'Escornalbou la reedificació dels quals es va emprendre's pel seu compte, per tal de poder formar, allí, amb llur riquesa moral i material, un monument i mansió d'estudi que pensava llegar a la Mancomunitat de Catalunya. En aquell temps que nosaltres hi anàrem ja hi havia reconstruïda i pròpiament disposada tota la part del castell. Havien anat o havien promès anar a Escornalbou les més remarcades personalitats de la ciència, de la literatura, de l'art i de la política catalanes d'aleshores. Allí tenien preparats els llibres, els documents i els llits per al sojorn, a més a més d'una taula ben servida en les hores del refetor —hores anunciades, pintorescament, a tocs d'esquella—; i, per damunt de tot, l'ànima dels visitants encara hi trobaria un millor al·licient de fruïció, com era l'atractiu de poder estendre l'esguard per la gran extensió de paisatge albiradora des d'aquell punt de vista. De les cambres d'Escornalbou n'hi havia una d'exclusiva —la més luxosa i règia— per al cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i també n'hi constava una de destinada a Francesc Cambó. Aquesta darrerament esmentada era ornamentada amb quadres reproduint obres angleses de figures representant escenes d'exquisides damisel·les, i, amb motiu d'allò, la gent del castell distingia aquella habitació anomenant-la «la cambra de les noies maques».

Sopàrem, i després, el nostre cosí, junt amb ell, ens féu passar a un estatge on flamejava una llar, vora de la qual vam asseure'ns per entretenir-nos una estona tot esperant l'hora d'anar a recolliment. Eduard se'ns mostrava, com sempre, amable, però no gaire pròdig de paraules. Es disposà a llegir els diaris que els mossos li havien portat.