L'anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies...


Obra:Memòries (p. 288-289 i 290-291)
Municipi:Reus
Comarca:Baix Camp

La plaça Prim ocupa bona part de l'espai que havia estat el convent dels Carmelites. Des del segle xix es va convertir en el centre neuràlgic de la ciutat, sobretot quan s'hi va instal·lar l'estàtua eqüestre del general Joan Prim, obra de Lluís Puiggener. Aquí hi havien durant l'època modernista, els principals hotels i cafès de la ciutat, descrits en un fragment de les memòries de Josep Maria de Sagarra i, actualment, s'hi pot trobar el Teatre Fortuny (1882), impulsat pel nucli dirigent de la burgesia reusenca per equiparar-se a les grans ciutats del país com Barcelona amb el Liceu.

Diversos són els textos que hi podem llegir: uns fragments de les Memòries de Josep Maria de Sagarra que descriuen com estava el tema de l'hostalatge quan ell va venir a examinar-se a l'institut; el poema que Josep Maria Prous i Vila (Reus, 1899 – Perpinyà, 1978) dedicà al general; un fragment de poema de Ramon Amigó (Reus, 1925) en què en personalitza els porxos de la plaça; els records de l'Isidre Pons que va viure-hi, juntament amb Gabriel Ferrater, l'intent de destruir el monument al general durant la revolta de 1936 i dos sonets, un de Ricard Ballester que descriu la plaça i l'altre d'Antoni Correig que ens dóna el pols del Teatre Fortuny.

testing image

L'anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies en les quals saltava de meravella en meravella. L'exprés, corrent a una velocitat diabòlica, i el vagó restaurant, que no se'm va permetre usar, però que vaig contemplar-me amb una salivera infinita, ja eren prou perquè jo donés al viatge una categoria arxiducal. Però després va venir Reus; la primera ciutat que amb una llepada d'exotisme em trasbalsà l'ànima; la primera ciutat nova de les moltes ciutats que em tocaria conèixer en aquesta vida! Reus i la Plaça Prim! Davant d'aquest don Joan Prim i Prats, del sabre desembeinat i del cavall fet una fúria, vaig anar a parar jo! Davant aquell Hotel de Londres, que era l'antiga casa senyorial dels Miró, on l'any 1804 entrà com a mestressa i esposa de l'amo donya Ignàsia de Sagarra i de Mercante, germana de don Benet i filla del pintoresc historiador. Però l'Hotel de Londres, que era la millor fonda de Reus, i encara ho és, resultava de massa categoria per a nosaltres. I la nostra posició social no era prou elevada per a constituir-nos clients de l'Hotel París, el de l'altre costat de la plaça. El senyor Martí i Barjau tenia el costum de portar els seus alumnes a la Fonda de Catalunya, que era la de la cantonada, molt més econòmica i familiar que els dos hotels, i allí anàrem a parar, amb les nostres maletes, la nostra gorra i els nostres ulls en blanc, la vigília de la solemne diada en què jo havia d'examinar- me d'ingrés.[...]

La fonda del senyor Claramunt era la terrible fonda de les novel·les naturalistes del segle xix; amb la pica plantada al costat de la porta del mateix menjador, acompanyada de la tinyosa tovallola russa de color verd; amb la taula rodona parada amb mitja dotzena de plats, un damunt de l'altre, per comensal, i el tovalló, cargoladet dins la copa de vidre gruixut destinat als novicis, o bé ficat dins l'anella de fusta per als reincidents; amb les dàlies i les roses de paper tenyit d'anilines brutals, consumint-se dins el gerret d'una porcellana rasposa; el desventurat gerret que té al seu peu una senyora disfressada de Lucia de Lamermoor; amb les setrilleres de melis pintades de vermell i constel·lades de defecacions de mosques; amb la libidinosa granota de terrissa vil que obre una boca guarnida d'escuradents; amb els tres cromos a la paret que representen un el timbaler del Bruc, l'altre els cristians devorats pels lleons, i l'altre el testament d'Isabel la Catòlica; amb el calendari de cartó, on hi havia el relleu d'una manola excitant que duu la cigarreta a la boca, i és la propaganda d'un paper de fumar; amb el balancí mielític, que té el respatller vestit d'una labor de "tatxado" i que ocuparà la primera de les senyores que s'aixequi de taula; amb el clàssic bufet de tres pisos on hi ha, entre moltes altres coses, aquell joc de cafè que fou el premi d'una tómbola, i aquelles dues figuretes de micos amb tutú de dansarina, que coronaven les mones pretèrites d'uns galifardeus que ja els surt el bigoti; i encara, en el darrer prestatge, aquell home de terrissa vestit de guardabosc, que en realitat és un gerro artístic i escup l'aigua per un tall que el guardabosc té sota la visera de la gorra. Tot això, i molt més, hi havia en el menjador de la fonda del senyor Claramunt sota la calor estival de l'any 1904; i dic molt més perquè allí flotava el que hi veien els meus ulls i el que hi afegia la meva imaginació de deu anys, que per primer cop a la vida es trobava tan lluny de casa, en un tan extraordinari menjador i havent de menjar una renglera de plats exquisits i exòtics, en companyia de les cares més heterogènies i més insospitades. [...]

Després de la sopa es presentaren els cinc o sis plats obligatoris; les imprescindibles croquetes, la verdura, el platillo, el peix, el rostit, amb l'amanida i les postres amb les ametlles, el codonyat i aquelles esquàlides galetes, seques, poroses i desensucrades, que sempre sembla que vinguin de la tomba d'algun faraó.

Jo, aquell àpat interminable, falsificat i aprofitat, el vaig trobar sublim i cinquanta mil vegades millor que el que mai m'haguessin servit a casa meva. Sobretot el platillo criminal, amb la nou moscada i les espècies, que a la nostra cuina estaven prohibides.