Arran de la restauració del campanar de Reus...


Obra:De bat a bat (p. 99-103)
Municipi:Reus
Comarca:Baix Camp

Iniciat el 1520 per Benet Otger, va ser acabat per Domènec Sarobé. Fou construït amb pedra de sauló, té forma hexagonal, d'estil de transició del gòtic al Renaixement, amb cinc pisos més un pinacle, amb una altura de 63 metres, i acabat amb un bell conjunt de gàrgoles. És recomanable demanar prèviament permís per pujar-hi i així gaudir d'una esplèndida vista sobre la ciutat i els horitzons de tot el Camp i, alhora, poder-hi llegir la prosa de Joan Maria Pujals descrivint el panorama. També, a pla de carrer o a dalt de tot, es recomanable llegir el poema que li dedicà des de l'exili el reusenc Josep Maria Prous i Vila (Reus, 1899 – Perpinyà, 1978) o els poemes que el tenen com a protagonista de Ricard Ballester i de Rafael Vilà i Barnils.

testing image

Arran de la restauració del campanar de Reus, vaig tenir ocasió de pujar-hi, un cop acabades les obres, i, una vegada arribat a dalt de tot, l'espectacle que s'hi gaudeix és gairebé indescriptible. És la descoberta d'un altre Reus, però també és la descoberta d'un altre Camp. Sentiu als ulls una avidesa voluptuosa; s'ho voldrien engolir tot d'un sol cop, però no donen l'abast per poder copsar conjuntament els quatre punts cardinals de la rosa dels vents. I aquest és el primer símbol que s'esfulla als vostres peus: la rosa dels vents, la rosa heràldica de Reus. Des d'allà dalt, veiem que aquesta rosa deixa de ser un símbol i es converteix en una flor vivent que, més que esfullar-se, s'esbatana, s'esbadella, perquè la rosa de Reus no és marceix mai. La senyera reusenca forçosament havia de ser aquesta rosa dels vents, perquè l'encís de Reus, o el seu misteri, és la projecció que té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins. I parlo d'un misteri, perquè Reus no ha deixat mai de ser un poble, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i a desgrat d'aquesta naturalesa casolana, la seva projecció ultrapassa els límits de l'estricte veïnatge. No es tracta d'un veïnatge que quedi reduït a la limitada geografia d'un carrer o d'un barri, i ni tan sols del mateix àmbit ciutadà. Es tracta d'un veïnatge que enfila els camins, que puja a les muntanyes, que arriba fins a la mar. I allò més excepcional d'aquest esperit d'expansió propi de les grans urbs és que es produeix sense que Reus deixi de ser un poble on tothom es coneix; i quan dic tothom, vull dir igualment la gent de pagès de qualsevol poble de la rodalia. I això és el que dóna a Reus aquest aire estranyament atractiu, acollidor, que «enganxa»... La dita que a «Reus enganxen» ultrapassa la pura anècdota i es con­verteix en una simbiosi d'un contingut humà que es produeix amb tota naturalitat.[...]

Reus, vist des del campanar, sembla una immensa plaça major al bell mig del camp, on van a parar les grans avingudes procedents dels pobles veïns. Pels seus quatre costats, Reus rep aquesta corren­tia humana de les comarques properes. Pel nord, la carretera de Castellvell i la de Montblanc; per l'est, la de Constantí i la de Tarragona; pel sud, la de Salou i la de Bellisens; per l'oest, la de Cambrils, la de Riudoms i la d'Alcolea... Reus és la plaça Major del Camp... [...]

Però hi ha una altra cosa que també ha fornit el caràcter de la gent de Reus, sobretot dels qui hi han nascut i que tenen les arrels en generacions genuïnament reusenques. Em refereixo al fenomen del vent. El vent de Reus és el mestral o serè, que no s'ha de confondre amb la tramuntana. El mestral i la tramuntana són cosins germans. El mestral és un vent del nord-oest i la tramuntana és un vent del nord. La característica del mestral és la seva força impressionant quan s'enfada, i la carac­terística de la tramuntana en aquests verals és la seva fredor; és un vent que baixa de Prades tallant com un ganivet. La gent de Reus, a la tramuntana li diuen el Joanet de Prades, i ja us podeu tapar bé quan bufa. Si no bufa la tramuntana, els hiverns reusencs no tenen gaire malícia. Un dels «estralls» de la tramuntana a l'Empordà, on, com és sabut, domina aquest vent, és la rauxa que encomana als empordanesos. El mestral també produeix un arrauxament en el tarannà i el caràcter reusenc; un arrauxament que és comú en la majoria de pobles de la comarca on el mestral és amo i senyor. El mestral, junt amb la llum mediterrània, aquesta llum que Puig i Ferreter qualifica de «violenta», ha proporcional artistes de primera magnitud que han treballat el color amb agressivitat. La força de l'arquitectura del mateix Gaudí és una expressió plàstica del vent. Les columnes decantades del parc Güell barceloní i l'aplicació de la ceràmica feta trossos, ¿no són una expressió de les conseqüències d'un vendaval desbocat?

«Les llargues mans del vent», com diria Màrius Torres, netegen aquest cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora. I aqueixes mateixes llargues mans, que esgarrinxen el silenci, converteixen l'àmbit en un castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern. Tot és violent: el vent, la llum, la mateixa fosca nocturna on els estels són les puntes d'esmolar ganivets... És el «somni i el turment», que diria el poeta reusenc J. M. Arnavat; és la rauxa!...

A Reus no hi ha forasters, perquè Reus es la plaça Major del Camp i tots els pobles de la rodalia s'hi troben com a casa seva. Aquest és l'embruixament de Reus, on el somni de la Catalunya ciutat, forma la gran ciutat d'aquest Camp, on l'excelsa violència de la llum i del vent ens donen l'arrauxament de la genialitat més pura de la terra...