Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Jaume Massó i Torrents en una de les narracions de Croquis pirinencs (1896), amb un estil, que serva el parlar propi de la gent de muntanya, i una temàtica que preludiaven els contes de Víctor Català, explica la història d'un minyó de Fornells de la Muntanya que en una nit de tempesta de neu surt costes enllà a cercar el seu pare, en Miqueló, que viu amb una amistançada a Castellar de N'Hug. Miqueló s'emborratxa i maltracta la seva dona, mai però ha tocat en Valentí. Aquella nit, per diferències amb l'amiga decideix tornar a Fornells. A mig camí es troba amb en Valentí perdut enmig de la neu i es produeix el desenllaç de la narració.
En sent a les passeres, bé li va costar, de travessar-les! El Rigart corria tot de pressa i remorós, i li semblava com que ell hagués de seguir el mateix curs. Després va pujar la costa fins que va ser al seu carrer. Aleshores sí que anava de tort. Les pedres de la rampa li semblaven ensabonades.
Una de tantes vegades que va posar el peu malament, va relliscar i va anar a rompre's el cap contra les pedres. En Valentí va quedar a terra al seu costat, sempre amb els membres entumits.
................................................................................
Un veí, a poc a poc i entresunyat, va obrir una finestra, i en treure el cap va veure tot just puntejava el dia, un dia gris i pesant. A terra i pels teulats s'hi veia encara el rastre de la nevada de la nit; i a sota mateix de la seva porta va adonar-se, entre la claror indecisa del dia naixent, d'un home estès a terra boca-terrosa, i d'un noi que movia el cap esveradament. Va encendre llum i va baixar tot seguit, però al ser a obrir el portal, ja un altre home se'ls mirava sorprès.
– I doncs, qui és, Joan? –va dir el primer encarant-li el fanal.
– Ja ho veu, Cinto: és en Miqueló. I que em sembla que no podrà passar més a França!
– És ben mort. És mort com tots els morts. Déu de déu! I aquesta criatura? Tustem a casa seua. ¡ La Maria, ella pla s'encomanava a tots els sants, anit, quan veia que el seu fill no li arribava!
– Jo me n'anava a la peça, i m'he trobat amb això al mig del camí.
– Jo obria la finestra...
En Valentí es mirava els dos homes amb els ulls esverats, sense poder articular una paraula ni fer cap moviment.
– Aquest noi està enrampat de la fred. Tustem a ca la Maria.
– Cintet! – va cridar una veu de dona des de dintre la casa–. ¿A què fas, tant de temps al carrer?
– Ai, Laia, quan ho sabràs! Encén el foc a la llar i recull aquest petit, que s'està morint de fred, mentrestant que avisem a sa mare.
–Pobre Valentí! Ai, el meu fill! ¡Si està gelat! Ave Maria Puríssima! ¡I és en Miqueló, aquest de terra! I quanta de sang al cap! Com ha sét? ¡Ai, vina, vina, manyac, a la vora del foc!
El dia, pausadament, s'anava aixecant. A mesura que augmentava la claror, es veia el cadàver d'en Miqueló, el cap enmig d'un bassal de sang que vermellejava sinistrament en la neu caiguda a la nit. Mentre en Valentí s'estava refent prop del foc a can Cinto, aquest trucava a ca la Maria i en Joan anava a avisar el moliner, que era alcalde.
En poca estona totes les finestres es varen anar obrint, i la gent va sortir de les portes per assabentar-se de la desgràcia. Aviat tot el poble de Fornells hi va estar acoblat a l'entorn. El moliner, tan bon punt ho va saber, va despatxar un propi per avisar els civils, i, a Puigcerdà, el jutge. Va venir el rector, i després de grans exclamacions, va resar davant el cadàver i hi va fer encendre dos ciris. La parella de civils no va trigar a ser-hi: i, relacionant-se amb el moliner, varen dir que el jutge podria arribar a mitja tarda.
A través de la supersticiosa por de la justícia, que feia que molts es miressin el cadàver sense gosar a tocar-lo, va passar la Maria com alocada; i, espiada pels ulls de tothom, va recollir estretament en els braços el seu Valentí, i se'l va endur d'una revolada a casa seva per retornar-lo al caliu de sa llar, preparant-se a cuidar-lo moltes setmanes.
El sol ja esquinçava els núvols que li havien emboirat la sortida.
Altres indrets de Toses: