Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Santa Maria de Segueró és una construcció romànica del segle XI, d'una sola nau i absis semicirculars. La porta d'entrada, a ponent, té arcs en gradació i el forrellat original que té forma de cap de dragó; a sobre hi ha un ull de bou i una barbacana. La façana està coronada per un campanar de torre amb teulat a dues aigües bastit sobre l'antiga espadanya de dos ulls. Exteriorment, l'absis està decorat amb unes arcuacions llombardes dintre les quals s'obren petites espitlleres i un fris dentat. Al segle XV l'edifici fou modificat amb l'aixecament d'una planta que seguia el perímetre de l'església. A terra es pot veure el sepulcre dels Noguer de Segueró, decorat amb fullatges, una calavera, l'escut de la família i una inscripció. Si hi podem accedir a l'interior, pujarem al campanar i des d'allí estant tindrem una molt bona panoràmica de la façana de llevant del Noguer. Hi podem llegir un fragment de Josep Pla que evoca la singularitat de la poeta Montserrat Vayreda, tot i que s'equivoca al referir-se al lloc de naixença, i dos fragments de la novel·la Encara no sé com sóc, de Maria Àngels Vayreda, que estan ambientats en el casal del Noguer, on passà temporades igual que la seva germana Montserrat.
L'amistat cordialíssima que el poeta [Fages de Climent] tingué amb Montserrat Vayreda fou extraordinària. Aquesta senyoreta fou probablement la primera cariàtide – si és que aquestes coses es poden numerar. Li dedicà moltes i moltes poesies. Començà escrivint uns versos sobre el Noguer de Segueró, que és on nasqué. Són aquests versos:
Puigsacalm, al fons; la pollancreda
i el xaragall. La delicada laca
d'un presseguer verd lila, ornat de seda,
juga amb un núvol blau, que s'esparraca.
I esbarriades en la terra opaca
d'ací d'allà, com una fina taca
pastura un folc de vaques d'en Vayreda.
Un dia, que no se m'esborrarà de la memòria, vaig sortir a la terrassa del mas, des d'on es veia tota l'estesa del pla. Un mirador de maons que en dèiem la miranda s'abocava com a pic damunt la petita vall plena de verdor; des d'allà podia veure el poble i la gran casa pairal on havia nascut el meu pare i que, com ja he dit, semblava dominar-lo. La torre medieval que la flanqueja és en efecte més alta que el punxegut campanar de l'esglesiola romànica.
Un camí en pendent, flanquejat de plàtans, conduïa des del portal rodó del mas al "parc", que era una de les realitzacions més capritxoses de l'avi, portada a terme malgrat els plors de l'àvia, dolguda que el seu dot es fongués en coses tan supèrflues. No era gaire gran, de manera que el nom de "parc" resultava excessiu; però estava ple de tota mena de rosers de les més escollides varietats enviats a buscar arreu del món. Tenia també dues fonts i un brollador, amb el bassiol ple de peixos que, amb el seu anar i venir, acolorien l'aigua de reflexos vermells i daurats. Entre el brancatge s'amagava la caseta que servia per guardar les eines del jardiner.
Teníem al mas una petita habitació per a nosaltres, que era el nostre paradís. La seva única finestra donava al corriol per on passaven els nois dels masos de la rodalia quan anaven a estudi. No a l'estudi del poble, sinó a un que servia per a les criatures de tots aquells masos; nosaltres també hi anàvem durant les nostres estades a cals avis.
A l'estiu, fèiem la nostra "caseta" a fora, al parc, entre els boixos retallats. Allà dúiem a dormir les nostres nines. Entràvem de puntetes a la cuina per agafar d'amagat unes brases de caliu a la llar i fer sopa de debò. De la petita olla de terrissa eixia un aromàtic fumerol que feia les nostres delícies; saltàvem d'alegria en comprovar que aquella olor era la mateixa de les olles de la cuina dels grans, bona olor de sopa de pa i all.
Altres indrets de Beuda: