Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és el lloc, prop d'Alaior, triat per Ponç Pons per a fer-hi els recessos per a llegir i escriure. Talment com un Tolstoi contemporani i illenc, és en aquests paratges on troba la calma per a crear. Bona part de la seva obra ha estat enllestida en aquest lloc. Hi podem llegir un text inèdit en què explica la gènesi dels seus lligams amb el lloc; el poema amb títol homònim que desgrana les ocupacions a què s'hi dedica i les reflexions que li provoca el fet d'escriure de forma desaforada, que només acondueix a ser esclau de les paraules. També hi escauen algunes anotacions sentencioses d'El rastre blau de les formigues.
Sa Figuera Verda
De les llargues caminades que d'al·lot feia amb mon pare pel camp, record l'esperit d'uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida i amb els anys, a base de treball i esforç, l'he pogut realitzar.
Sa Figuera Verda és un territori verge, salvatge, ple de racons màgics i poètics, situat prop d'Alaior, just on comença el barranc de Cala'n Porter.
Té bona terra per sembrar i espessos boscarrons d'ullastres.
Els animals ja saben que allà no es mata ningú i és un refugi de perdius, estornells, tórtores, tords i tota classe d'ocells.
Hi tenc una petita cabana de llenya i una ràdio de piles on escolt música clàssica. Hi solec anar en bicicleta i m'hi pas llargues hores de lectures, passejos i reflexions que necessit plasmar en notes, gravar en versos, esbossar en apunts.
El meu somni és convertir cada paraula en art.
No hi ha electricitat i, quan es fa fosc, escric a la llum d'espelmes, envoltat del ca i els moixos. De nit, solem sortir junts defora a contemplar el cel. Visc obert al misteri i la transcendència, cerc sentit i veritat.
Camus deia que Per entendre el món, de vegades cal apartar-se'n, i la meva filosofia de vida està molt lligada a la naturalesa.
Dos dels meus referents fonamentals són Spinoza i Thoreau.
Sa Figuera Verda és el meu Walden.
La resta és Literatura.
Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima. L'única pàtria és la vida.
El barranc retrona. Caçadors, tirs... Mentre passeig, grups de perdius em miren silencioses i espantades dalt dels ullastres. Saben que aquí no es mata ningú. Sa Figuera Verda sembla un camp de refugiats.
Un senyor del meu poble no entén que jo pugui venir aquí cada capvespre per, a més de llegir i escriure , donar menjar als animals o fer feines del camp. He estat a punt de citar-li Ciceró: «L'agricultura és la professió pròpia del savi», però m'he limitat a somriure. Jo no puc entendre que ell es tanqui cada dia dins un bar.
Les gallines em solen fer, puntuals, un ou cada dia. La rara i solitària que no passeja amb el grup, dorm tota sola en un pal i pon quan vol, m'ha fet un ou de tres vermells. Hi ha escriptors que publiquen, puntuals, un llibre cada any i literats estranys i solitaris que, de tant en tant, fan una obra mestra.
Aquesta lluna rodona, immensa, rutilant, que brilla sobre Sa Figuera Verda, és la mateixa i preciosa que van veure Basho, Kobayashi... i va filmar Mizoguchi.
Formigues. Quan m'assec a escriure en terra em pugen pel cos, es passegen pel quadern i em deixen petges de tita entre els versos.
Sa Figuera Verda
He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d'abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l'ofici
d'escriure corromp l'ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal esser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
¿Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l'abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d'atzucac,
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil,
s'ha obert camps a través
entre tanques d'ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.
Altres indrets de Alaior: