Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Anna Murià (Barcelona,1904-Terrassa, 2002), de petita, passà llargues temporades a Dosrius. Els records que en servà eren tan especials que dedicà tot un llibre de narracions, El país de les fonts, a evocar els records d'aquells anys. En aquest fragment que en reproduïm ens situa en els seus feliços 12 anys amb descripcions idíl·liques que bé podrien haver passat a una font semblant a la d'en Jeroni. De fet, a mesura que les va enumerant les va batejant amb noms que avui són majoritàriament oblidats. Malgrat l'asseveració final, Murià tornà a retrobar El país de les fonts quan ja havia sobrepassat els noranta anys.
De què parles, on és el País de les Fonts? -pregunten els incrèduls-. El País de les Fonts és on vaig ser feliç als dotze anys sensitius. Sí, és cert, és ben cert, jo hi he estat tota viva al País de les Fonts. Jo he viscut entre fonts, humides pollancredes, obagues fredoliques, pinedes oloroses, canyissars musicals. Hi havia tantes fonts! Arreu de la verdor, si distrets caminàvem, petjàvem reguerons i ens mullàvem els peus i el cos s'esgarrifava de sentir l'alegria dels dolls que endevinàvem. Canyes prop de la sorra seca de la riera; al seu marge elevat, farigola i alzines. Les fondalades molles, encoixinat de molsa a les pedres negroses, catifa de falgueres. Les falgueres més altes fins al pit m'arribaven.
La Font de la Donzella naixia ran de terra; m'ajupia amorosa per beure la seva aigua.
I la Font Rovellada, al clot obac i fred que els verns cobricelaven, per roquissa cascada saltava vigorosa bo i cantant en sordina. Aquella ànima líquida de ferro transparent, com pinzell fugisser que anés pintant les pedres, les deixava clapades de verdet i d'or vell.
Després pujàvem la costa de la pineda calenta i quan ja s'esclarissava -que era l'indret prop del cim- els drings del doll de la font d'un tros lluny ens refrescaven. Font del Castell, deu joiosa, com de la set ens guaries!
Ja no pertany al castell, que ja és només quatre pedres i un tros de paret polsosa, solàrium de sargantanes. El castell, en altre temps, devia tenir serventes, mosses robustes, gemades, que baixaven amb les gerres i els braços nus bo i delint-se pel raig de la fon frescal. Qui ara deu anar a la font aromada de pinassa?
Al fons del bosc ombrívol, la Font Perduda. Ens perdíem nosaltres quan la cercàvem, el sotabosc espès se'ns arrapava, l'estremiment sentíem de l'aventura... Ah que bo el bassiol d'aigua verd fosc! Que dolça la humitat quan hi arribàvem!
Una altra aventura, la Font de la Mina, dins del túnel moll el verd dels falziots i l'aigua gelada.
I al peu de la vinya, la Font Remorosa. El rec que hi naixia feia aiguabarreig dessota les canyes; els peuets alegres hi xipollejaven, platejats caps-grossos feien ziga-zagues per l'aigua, fugint dels meus dits caçaires.
I més fonts, i més fonts... Oh el País de les Fonts! Com voldria tornar-hi!
-Torneu-m'hi, jo us ho prec!
-T'hi portarem si ens dius on és.
-On és, on és? Si jo ho sabés! No heu sentit mai parlar del País de les Fonts? És més enllà de la terra argentada!
-Anem, digues per on.
-Cap a Matadauró.
-A veure, preguntem. El País de les Fonts?
-Per aquí no hi és pas.
-Oh porteu-m'hi, porteu-m'hi! Ara que ja sóc gran, ¿no hauré les visions de la nena de l'aigua que jo era fa molts anys?
-No és a Matadauró; no coneixen això.
-Serà, doncs, a Llinatges...
-Jo recordo Llinatges, també Matadauró; passàrem per tots dos, ¿en anar o en tornar?
-Som a Argent, no et diu res?
-Argent! Ja hem trobat el camí de la terra argentada!
-Voleu dir-nos si us plau? El País de les Fonts?
-Crec que cap a Llinatges, aquesta carretera, hi ha un tombant i hi ha un rètol.
-No es veu rètol ni res. Arribem a Llinatges.
-Voleu dir-nos si us plau...?
-Això a Matadauró.
-Doncs, girem en rodó.
-No vagis tan de pressa... Frena! Aquí! Ja ha passat... He vist el rètol: Fonts! Gira, tornem enrere... Sí, era allí, ho he vist... Cap tombant ni cap rètol... Oh! Ai, las! Preguntem... Quantes voltes i voltes! Més enllà, a la dreta...
-Mira, allà diu Dosrius! No és això el que tu vols? És una cosa d'aigua.
-Poc que ho és, poc que ho és! Al País de les Fonts que cerco no hi ha rius. Només hi ha una riera. I molts dolls, i molts dolls...
La nena que jo era resta allà entre els dolls. I ara només sóc la madona dels erms.
Oh País de les Fonts, introbable contrada! No tornaré mai més al País de les Fonts!
Altres indrets de Dosrius: