Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Concepció G. Maluquer va convertir aquesta vila del Pallars en el marc d'alguna de les seves obres, per exemple, Gent del Sud, una de les primeres que va tractar la immigració espanyola dels anys seixanta del segle passat, arran, sobretot, de les obres de construcció del pantà de Sant Antoni. Precisament per això, un dels personatges del fragment que proposem llegir és un enginyer que fa perdre l'oremus a més d'una noia del poble. A la plaça, serà un bon punt per llegir-hi el passatge que hi és ambientat.
Ca l'Estrach és a la plaça major del poble, que és gran i porxada, amb els còdols arrodonits i fent dibuix cap al mig, com una estrella. La casa té un portal adovellat i quatre finestrals des d'on es veu tota la plaça, amb l'església al fons — una església romànica, de pedra negrosa. Ca l'Estrach i l'església són els dos edificis principals del poble, els únics de pedra picada.
La Maria Fe, vora un dels finestrals, broda llençols, coixineres, estovalles de totes mides, tovallons de tots colors. S'hi passa les hores; i això ja fa anys.
Quan en va complir divuit, la seva mare —aleshores encara vivia— li va comprar una peça de roba blanca:
—Qualsevol dia et demanen, ¿i què? Més val tenir la roba feta. Després tot són presses.
Ja fa onze anys que broda roba blanca i de tots colors. Aquest octubre en farà trenta. Sí, ja té trenta anys i cinc calaixos plens de roba brodada, amb les inicials ben abraçades: M. F. E.
A ella —pensa— encara no l'ha abraçada ningú.
Entre enfilada i enfilada d'agulla mira a través de l'estor que tamisa la llum i priva que la vegin des de fora. Ha vist passar l'enginyer de l'Estat (¿és cert, que és enginyer de l'Estat?) amb un impermeable de campanya. És alt, cepat, moreno, amb un clatell roig i clivellat pel sol de les muntanyes. [...]
Tant de bo li digués alguna cosa! Fa quinze dies que és al poble i és cert que se la mira molt i que la saluda molt atent quan la troba pel carrer: adiós, un cop de mà enlaire, cordial i elegant alhora i un somriure obert, ensenyant una renglera de dents blanquíssimes.
¿On devia anar aquesta tarda, sota la pluja espessa? Sí, ja ho sap: la Soledat l'hi ha dit. Han d'arribar els treballadors que ell té contractats; vénen de molt lluny per guanyar una misèria — però d'això don Manuel Contreras no en té la culpa. No és ell qui els paga, sinó el Govern. La Maria Fe té la certesa que si fos ell qui els pagués, els pagaria bé. ¿Quants homes d'aquests deuran arribar? ¿Una dotzena, dues? Ningú no ho sap; don Manuel Contreras s'ha limitat a dir que serien una colla. ¿On els deuran encabir? A les pallisses, ni pensar-ho; en aquest temps de l'any estan plenes fins al sostre. Els corrals s'han de menester per a les bèsties. ¿A les cases del poble?
"¡Déu nos en guard!"
Ella n'ha vist, d'aquella mena d'homes; n'ha vist a Barcelona, i a Lleida mateix n'hi ha molts. Cada any més. N'hi ha que viuen en barraques als afores, entre munts d'escombraries; i cert que fan llàstima, però també fan por. Tan diferents de la gent del país...
Ara sembla que ha parat de ploure. Tres dones joves surten de sota els porxos i travessen la plaça en direcció a l'església, que en aquesta tarda fosca i humida sembla més romànica que mai. Van amb el paraigua plegat i dues paneres tapades amb una arpillera. No van pas a l'església, pensa la Maria Fe, però tampoc al "forn de dalt". N'hi ha que a temporades compren al "forn de baix" i a temporades al "forn de dalt", per allò que diuen: pa novat i vi usat.
La Maria Fe coneix les tres dones, com coneix tot el personal del poble. La Maria Cinta té els pits rebotits perquè encara cria la menuda, però ja li tornen a lluir els ulls com abans de casar-se amb l'Andreu de cal Coix; a casa, sembla que les cadires la punxen. Sempre volta pels carrers. Ara diu cridant a la seva sogra, la vella Marianna:
—Vigileu-me la criatura. Vaig al "forn de baix" i torno de seguida.
La Maria Fe ha clavat l'agulla a la batista de fil i ha acabat de brodar l'altra cirera a la punta del tovalló. Després torna a mirar el cel gris i els còdols encara lluents de la pluja.
Sota els porxos passa el metge del poble, el doctor Forns. Ningú no li diu doctor Forns; tots li diuen don Cosme, perquè és fill del poble, d'una casa molt bona — la segona després dels Estrach. Ha anat molt a menys. Ell era cabaler; per això va estudiar per metge. Un dia, a la ratlla de la trentena, va tornar, ningú no sap ben bé per què. Diuen que beu. Hi ha dies que camina com un fantasma, amb la mirada absent, perduda, llunyana... Travessa la plaça i s'esvaeix.
Es torna a sentir la veu estrident de la Maria Cinta:
—Noies, obriu el paraigua, ¡que ja hi torna! Damunt la plaça, la pluja torna a caure com una cortina de vidres lluents.
Don Manuel Contreras els ha portats a la plaça Major. De moment, que acabin de passar la nit a recer sota els porxos. La plaça és de tothom; per a acampar-hi, no cal pas demanar permís a ningú. A la primera claror de dia ja es farà el que s'hagi de fer. Quan l'alcalde se'ls vegi tots a la plaça, davant mateix de casa seva, una cosa o altra haurà de resoldre.
N'hi ha que rondinen; no gosen queixar-se en veu alta, però ell atrapa alguna frase:
—¡Ezo no é lo que nos dijo! ¡Peor que bestias! Pué las bestias por lo menos duermen en er corrà...
Ell, pacient, els dóna tota mena d'explicacions: que aquella nit cal passar-la com es pugui, que l'endemà s'arreglarà tot. No li costa gaire tranquil·litzar-los perquè estan morts de son; no els queda esma per res més que per ajeure's apilotats, mirant de fer-se passar aquella fredor humida a força d'apinyar-se.
Els porxos s'endevinen a la claror d'un parell de bombetes que es gronxen sota la pluja. Al mig de la plaça, un toll d'aigua reflecteix una clapa de llum groga que oscil·la. Sota voltes de pedra, els homes jeuen damunt les lloses amb el cap sobre els farcells. Un d'ells no dorm; no aconsegueix adormir-se. Es diu Miguel Martínez Montes, er Migué.
Miguel Martínez Montes, al peu del contracte, no havia posat l'empremta digital, sinó una autèntica firma. Va firmar el paper, que per això havia après a firmar amb er cabo Vargas, el caporal de la guàrdia civil del seu poble. Er cabo Vargas, ves qui ho havia de dir, tenia vocació de pedagog; durant dies i dies, amb una paciència de sant, li ensenyà a escriure els seus noms com ho ensenyà a d'altres del poble. Tot l'aprenentatge acabava aquí: Miguel Martínez Montes. Res més. Ho escriu com si dibuixés un mapa o el perfil de la serra de Gredos. Miguel Martínez Montes. No és pas fàcil, però ara ja ho sabria escriure amb els ulls clucs.
Si havia firmat aquell contracte per anar-se'n a treballar a Catalunya, és perquè un cosí de la Fuensanta els escrivia sempre ponderant-los tot el que feia en aquella terra; que si ja s'havia comprat una gavardina, que un rellotge de polsera, que una ràdio, que una moto... Fins que un bon dia els va escriure que ara ja tenia televisió, que la pagava per mesos.
Altres indrets de Salàs de Pallars: