Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Estret congost d'uns cinc quilòmetres de longitud, obert per la Noguera Pallaresa, entre les serres de Peracalç, a ponent, i del Boumort, a llevant. Ja en terme municipal de Gerri de la Sal, hi ha la roca de l'Argenteria, a la paret oriental, l'erosió de la qual, provocada per la fluència d'aigua, és especialment espectacular a l'hivern. Resseguint el traçat de l'antiga carretera de Tremp a Sort, trobarem sectors molt estrets (el forat dels Cornuts, el barranc de l'Infern i, gairebé a la sortida, el barranc de Sant Pere). Davant l'Argenteria, on hi ha un pedró amb versos de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) reproduïts, podem llegir-hi les estrofes del poema Canigó que els segueixen, els versos que li dedicà Concepció G. Maluquer (Salàs de Pallars, 1914 - Barcelona, 2004), la prosa de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) escrita arran del seu primer viatge al Pirineu de Lleida, un record de joventut de Martí Domínguez (Madrid, 1966) i, finalment, la reelaboració de la llegenda del serpent de la mà de Pep Coll.
De cim en cim va de Rubió a Pentina,
i, sota Bresca, en Collegats, li ensenya
la rica Argenteria que en la penya
parà algun geni amb enciseres mans.
Cortinatges de tosca i brodadures,
cascades d'argent fos en l'aire preses,
garlandes d'heures en rics calats suspeses,
d'alguna fada finestró diví,
de lliri d'aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de verges que hi somien
tot hi és blanc, com los coloms que hi nien,
papallones gentils d'aquell jardí.
Volant als cingles de Montsent, li ensenya
les cascades bellíssimes de Gerri,
i en Cabdella, en Espot i Bessiberri
constel·lacions d'estanys d'atzur i verd:
les tres valls de Pallars, que la calitja
de boirina amb son ròssec emmantella,
li semblen solcs que gegantina rella
a les tres branques del Noguera ha obert.
Collegats
Estret de Collegats: altiva fita
que el nostre vell Pallars ha migpartit.
Al fons del gran gargal, l'aigua s'agita
i una llenca de cel blava i petita
s'obira entre l'esquerda de granit.
D'allà en amunt, l'abrupta meravella
del Pallars Sobirà, forjà una Història;
d'allà en avall, s'aplana i descabdella
una altra terra fèrtil, dolça i bella
on baixa el riu filant la trajectòria.
I dintre del seu clos com la petxina
que dins la valva amaga el seu joiell,
els peus al riu d'escuma blanca i fina
i al front tocant el cel de llum divina,
l'argenteria broda el seu mantell.
I el broda amb fils d'argent i pedreria,
amb prismes de cristall i llum d'estel,
amb flocs d'escuma flonja que es destria
i amb dits de fred i agulla d'harmonia
sorgeix la meravella: Pedra i Gel!
Per a un jove naturalista, la paraula Pirineu produeix vibracions immediates. És com per a un llaminer, el mot pastís, o per a un bibliòfil, el terme incunable. En la contextura mental d'un jove naturalista, el Pirineu es manifesta com el paradís somniat, llunyà i quasi inassolible. Evidentment, el Pirineu és a l'abast de tothom, però quan es tenen tretze anys les distàncies es multipliquen per mil (o per una xifra abstracta), i allò llunyà per als adults es converteix per a l'adolescent en una Citerea o en una Arcàdia, mítica i inabordable.
Però aquell any de 1983 vaig convèncer els meus pares per a què férem un viatge al Pirineu. Tots partírem il·lusionats cap a Esterri d'Àneu, on havíem llogat un apartament, i encara recorde veritablement emocionant el pas pel congost de Collegats, que va coincidir amb una espaordidora tempesta d'estiu, amb els llamps i trons que ens aclapararen com si ens dirigírem a la fi del món. És curiós com aquestes coses, aquelles foscors i rellamps al bell mig del congost, amb el riu i els trencacolls als nostres peus, romanen encara vius en la meua memòria. Fins a l'extrem que sempre que m'imagine Orfeu en la seua arrauxada busca d'Eurídice, els meus estímuls es dirigeixen a aquella vesprada d'estiu durant el pas de l'agrest paisatge del Prepirineu.
El serpent de Collegats
En temps antics, el congost de Collegats no es travessava pas tan fàcilment com avui. Abans de la nova carretera, hi havia un corriol que s'enfilava cap a les penyes de la dreta del riu, i passava davant de les Maleses, un monestir construït sota una espluga al peu del barranc de Sant Pere. A mitja hora del convent, al costat d'un altre camí que baixava fins al riu Noguera al mig de l'engorjat, hi ha una balma d'una trentena de passes de fondària, coneguda com la Cova del Serpent.
Conten que en temps de Mariacastanya, s'encauava en aquest foradot un monstre horrible. La serpota feia guàrdia ajaguda al llarg de la cova, espiant nit i dia cap a fora. Tan aviat com olorava un monjo, un traginer, o qualsevol cap de bestiar, l'enxampava amb la llengua i se'l cruspia a cremadent. Molts arriers que traginaven càrregues d'oli i de vi, de la Conca a la Muntanya, desapareixien en travessar aquell diabòlic congost. Els frares deien que el serpent se'ls havia empassat sencers, amb els matxos i tot.
La llegenda diu que la serp fou liquidada finalment per un frare del monestir. El monjo, com a encarregat de la teca del convent, havia de cuidar un ruquet amb el qual cada setmana anava a Gerri a comprar el pa i altres queviures. Una tarda que feia péixer el ruc davant de la cova, el serpent se li va menjar l'animal per berenar. En va comprar un altre a la fira, però el pobre també va acabar a la panxa de la bèstia...
—Si no la mato d'una vegada, no donaré l'abast a comprar rucs —va pensar el frare.
Un dia, el monjo va carregar el ruc de pans, a dintre dels quals havia clavat dotzenes de ganivets, i el menà cap a la cova. La serp se'l va engolir tot sencer. Va ser, però, l'últim ruc que li va pispar, ja que els ganivets li van foradar el païdor i els budells. Un cop morta, la seua monstruosa carcanada va quedar marcada per sempre a la roca del sostre de la cova. I encara s'hi pot veure avui.
El dia ja ha crescut, però no ho sembla mentre camino per aquest pas estretíssim, obert entre les altes parets granítiques. La carretera i el riu ocupen totalment l'escassa amplada. Però abans de fer-se la carretera el pas era encara més difícil. Si es trobaven traginers en direcció contrària, conduint les rècules de mules, no es podien creuar. No tenien espai. Per això, així que entraven al Collegats es posaven a xiular per avisar-se.
Jo penso que en les forçoses esperes, en els minuts perduts per culpa d'aquest terrible passadís —fins el vent hi gemega i en surt com ferit—, fou quan els traginers descobriren les estranyes obertures de la roca, que a vegades sembla mossegada. Els traginers, que són homes de braç fort i gana encesa, es dedicaven a tirar pedres contra la paret per veure si les ficaven dintre de les «olles», i s'hi jugaven l'esmorzar.
Els últims quilòmetres de Collegats —nom que algú fa venir, sense pensar-hi gaire, o potser pensant-hi massa, de «coll de gats», perquè sembla que el gat és un animal de coll molt estret—, el caminant els salva una mica somnambúlic, amb el pensament cobert per la foscor i el silenci.
Però no he tancat l'ull perquè vull veure el que s'anomena l'Argenteria. L'Argenteria és un fragment de roca que sembla estovat, recargolat i artificial, com un immens pergamí o un retaule barroc mig desfet. Però, si hagués de definir-lo, diria, potser, que sembla un orgue fet per en Gaudí. Durant el bon temps és només una curiositat, però a l'hivern es converteix en un espectacle sensacional que en justifica el nom. Perquè les aigües del rierol que corre pel Boumort, sobre el meu cap, rellisquen roca avall i s'entretenen en aquestes arrugues fins a glaçar-se.
Cascades d'argent fos en l'aire preses
escriví Verdaguer. El vers és delicat. Però el que més em meravella, a mi, és que —imatges a part— el fenomen sigui tan senzill i explicable, tan espontani i, amb tot, també tan ric, gairebé luxós en la seva fragilitat.
L'Argenteria, a més, és un bon punt de referència per a saber que ja sortim del Collegats; sembla com si el congost, sempre auster, tingués abans de morir un rampell de frivolitat.
I de sobte s'ha acabat el caminar encaixonats. La vall s'obre ràpidament i el sol baixa a tocar el front del caminant amb una avidesa que, de primer, desconcerta. El riu, que fins ara ha estat un cuc fosc presoner de la roca, es torna d'un verd clar i es posa a fer l'ullet descaradament, i s'eixampla i tot amb una ingènua satisfacció.
Dalt de la carena apareixen, fugaçment, les primeres cases, per donar-me la benvinguda al Pallars Sobirà. I a la dreta comença el bosc de Morreres, un bosc espès i amable, on l'ull del caminant, que la pedra pròxima del Collegats havia aplanat una mica, pot descansar i refrescar-se.
Altres indrets de La Pobla de Segur: