Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situat sota el roc de Pessonada, aquest municipi encara conserva alguns elements de l'antic poble emmurallat, com ara l'església de Santa Maria de Pessonada, situada al bell mig de la població, o l'ermita de la Verge de la Plana, a uns quatre-cents cinquanta metres cap al nord de la vila. Josep Pla i Duat (Sort, 1921 – la Pobla de Segur, 1994) en fou metge, i un text seu ens descriu i fixa el batec dels seus habitants. D'altra banda, també és lloc de naixement de Pep Coll (Pessonada, 1949), autor de L'edat de les pedres, obra en què apareixen les experiències vitals que tingué al poble d'infant i de jove, en la ficció rebatejat Malpui.
Diversos fragments de l'obra poden ser llegits a diferents indrets del poble, especialment davant la casa on va néixer Pep Coll. També, tenint a la vista els cingles o roc de Pessonada, amb el característic color vermellós, podem rememorar l'acció que hi passa a El salvatge dels Pirineus, del mateix autor, amb diversos fragments de la novel·la, quan el protagonista decideix habitar entotsolat al cim inaccessible del roc i des d'allí dominar la vida de la família i el poble.
Quan passo revista als pobles dels quals jo era metge, en trobo un de buit, d'orfe, em sembla que no en puc dir res i em pregunto el perquè. M'he barallat, com amb tots els altres pobles, amb totes les malalties, i a vegades he guanyat jo, i d'altres he perdut. Però no recordo cap cosa curiosa per explicar de Pessonada.
Situat al damunt de Sant Martí i d'Aramunt té, al seu darrera, una muntanya tallada a pic que és el Roc de Pessonada. És una muntanya deliciosa. S'aixeca impressionant darrera el poble, plena d'esplugues, amb una ermita, amb corriols fets per les ovelles i cabres i té els colors més bonics del món. Tanca l'horitzó de l'est de la Pobla. O sigui que quan es pon el sol hi ha moments que et sembla que tot el Roc és un foc, és vermell com una brasa, i poc a poc la llum va descendint d'intensitat de baix a dalt fins arribar a desaparèixer. És com un miracle.
A Pessonada es van fer unes curses de rucs, cap als anys setanta, però anaven disminuint els animals fins que hagueren d'acabar per falta de rucs. Llavors van fer la festa del batre. Havien segat el blat amb els volants, portaven les garbes i les mallaven amb els pocs rucs que quedaven.
Recordo les mallades a casa meva, a Sort. El temps de la sega era molt important per a una casa de pagès. Venia la colla de segadors, amb els seus volants dintre les seves cobertes de fusta, amb la pedra d'esmolar penjada del cinturó i tinc la sensació que tota la casa es posava a fer menjar per aquells homes colrats pel sol. Com menjaven! Una mossegada amb barreja en llevar-se, esmorzar, deu hores, dinar, berenar i sopar. Dones del poble espigaven, es feien les garbes i els cavallons i quan era l'hora es portava a casa. Llavors venia la batuda. L'era de casa era gran i teníem matxos i hi havia homes. Es deslligaven les garbes, s'estenien a l'era i amb tres o quatre matxos, lligats a diferents distàncies, es començava a mallar. I a beure, perquè a l'estiu es beu molt i així el meu germà i jo, un dia, ens perdérem.
Sembla com si a Pessonada no passi mai res. Però sí que passa; un dia un home va encendre un llumí i s'ensorrà tota la casa, mentre ell es quedava en un racó admirat del que passava. Una vetlla de Nadal un xicot matà un veí. Se'n va anar el capellà. Hi va néixer un noi que anys després es convertirà en un gran escriptor, en Josep Coll. Però res de massa gros.
A Pessonada són gent normal i bona gent, i fan el millor llomillo farcit que jo hagi menjat mai. Són tan bona gent que quan un dels voltors que viuen al Roc un dia baixà al poble, el tractaren tan bé, que cada dia repetia la visita, la gent li oferia menjar i així es féu possible una cosa inèdita, que un voltor fos amic de tot un poble.
L'edat de les pedres
Al Femando de la Feliça de Salàs que, fa
setanta-un anys, va néixer en una «chacra».
Quan jo tenia vuit anys, vam abandonar el poble perquè a Malpui ja no s'hi podia viure. El pare ens deia sovint que la culpa de tot li'n tenia la pesta de la fil·loxera que havia exterminat les vinyes a principis de segle, quan ell encara era jovenot. A ca l'Esquerrer, van quedar tan atordits que no van tenir esme per replantar les feixes amb ceps americans, tal com s'apressaven de fer les altres cases del poble. Mon pare va començar anant a jornal per aquests mons de Déu, fins que van arribar els de la «Riegos» i el van llogar per a la construcció de la presa de Susterris. Acabat el mur de l'embassament, es va trobar sense feina, amb les terres mig ermes i amb cinc boques per atipar: la padrina, la mare, mon germà Domingo, i la Mercè i jo, que érem germanes bessones. Encara vam fer la viu-viu uns anys, fins que es va morir la padrina. «Ja veuràs com ara que han enterrat la vella, els de l'Esquerrer fotran el camp cap a Amèrica», deien al poble, quan vam vendre la ruca i l'escamot de cabres. I tenien raó: dos mesos més tard tancàvem casa.
La nit abans de marxar, la vam passar en blanc, fent dissabte per tots els racons de la casa. Com que, segons deia el pare, havíem de tornar al cap de cinc anys després de fer fortuna, la mare volia que la casa quedés neta i endreçada. Fins i tot, ens va manar a ma germana i a mi, que féssim els llits. Mentrestant, el pare i el Domingo apariaven les goteres de la teulada, tatxonaven les finestres per dintre i tapaven el gaial dels caps de casa amb saques de palla.
El dia u de gener de l'any 1923, el Joanot de Gavatx ens acompanyà amb les mules a la Pobla, per agafar el cotxe de Tàrrega. Recordo que, quan vam passar per Tremp, la mare ens va dir que ens fixéssim bé en aquell poble perquè en tornar d'Amèrica ens portarien allí en un col·legi de monges per aprendre de lletra i de costura. A Tàrrega vam agafar el tren de Barcelona i, un cop allí, ens vam embarcar amb el «Reina Victoria Eugenia», un vaixell que llavors em va semblar més gran que el poble de Malpui tot sencer. La travessia va durar dinou dies i vint nits, i se'ns va fer interminable.
D'allà estant, ens afiguràvem Malpui com un paradís, com un poblet de pessebre arrecerat a la falda de Roca-roia. I llavors imaginàvem el carrer de Missa, amb una casa que per fora tenia les finestres i el balcó emblanquinats de calç i per dins feia olor de lleixiu i tenia els llits fets. Desitjàvem tant el poble que el vèiem cada instant. El vèiem en la gorra musca que exhibia el Moliner d'Aransís; el vèiem en la fotografia del poble que presidia el menjador, la qual malgrat ser borrosa i en blanc i negre ja ens encarregàvem nosaltres de tenyir-la amb els colors vius de la nostàlgia; en fi, el vèiem quan el dia del mandongo el Roca de Gavet tastava la llonganissa i bramava: «Carallot de Déu, que bona que us ha sortit!».
Al temps de la collita del blat de moro, hi havia el costum de deixar les pinyes atarterades al camp. Per protegir-les de la intempèrie, es cobrien amb les mateixes canyes del panís, construint així una mena de garberes d'uns quants metres d'alçària, que reben el nom de «trojas». Al mig d'aquelles planúries, ens semblaven autèntiques muntanyes. «Des del capdamunt de la troja, ens deia el pare rient per sota el nas, un dia clar es veu la Roca de Malpui». La Mercè i jo ens hi corríem d'enfilar, clavàvem els ulls a la ratlla de l'horitzó fins que ens cansàvem de no veure res més que cel.
Vam fer aturar el cotxe a l'entrada del poble, li vam donar una bona propina i vam posar els peus damunt del fang. Plovia a bots i a barrals. Mentre l'auto maniobrava, vam agafar les maletes i vam enfilar el carrer de la font, amb l'aigua fins als turmells. Naturalment que aquelles cases eren molt diferents de les que nosaltres havíem deixat feia cinquanta anys, així i tot, vam anar directes a la porta de ca l'Esquerrer. Una barra travessera, lligada al pany amb un filferro mantenia la porta ajustada. Només d'entrar, ja vam sentir el clapoteig de les goteres que anaven per tota la casa. La Mercè es va treure la llanterna de la butxaca de la gavardina i la foscor es convertí en un munt de runa: el primer pis de la casa, on hi havia el menjador i el foc s'havia ensorrat. Només hi quedava la part de les escales. Allà dalt, a mitja paret, encara hi penjava un calendari amb el desembre de l'any 1922 sense arrencar. «No et moguis d'aquí, Lola, vaig a veure com està el pis de dalt», em va dir ma germana. I desaparegué escales amunt darrere un feix de claror.
Al cap d'una mica, vaig sentir el trepig dels seus peus damunt del trespol. «Mercè, Mercè, encara estan fets els llits?», vaig cridar un parell de vegades per damunt del xipolleig de les goteres. Ella no va contestar. Poc després, es produí un terrabastall estrepitós, com si el món sencer se n'hagués d'entrar. Sort que era vora de la porta i em vaig orientar per la llum que entrava del carrer. A l'acte, em vaig fer càrrec de la desgràcia, de manera que vaig començar a trucar les portes com una esperitada: auxili! auxili! La gent es feia a la finestra i al veure'm xisclar sota la pluja, feta una calamitat, em miraven com si fos una bruixa o una vella tocada del bolet. «Ajudeu-me, hi ha hagut una desgràcia! Ma germana està atrapada dins de casa!» Tan aviat com va acudir la primera dona, li vaig dir: «no sé qui sou, però segur que us conec, perquè jo sóc la Lola de l'Esquerrer que he tornat de l'Argentina». I es va encunçar que aquella vella era la Pilar de l'Arreuaire, una nena amb qui jo havia jugat en somnis durant cinquanta anys. Fins al cap de molta estona que van arribar els bombers de la Pobla, no van trobar el cos de ma germana, colgat de bigues, de rocs i de panasques de guix. L'endemà passat li vam donar sepultura en una tomba cavada al cementiri del poble.
Sovint em llogo un taxi i la vaig a veure. El taxista ja em coneix i només de veure'm ja em fa: «què Lola, anem al cementiri?» Ens hem fet molt amics i m'ha promès que quan jo em mori, ell s'encarregarà que m'enterrin al costat de la Mercè i em farà un tarteret de rocs damunt la tomba. Les pedres, saps? no tenen edat, els anys és com si no passessin per a elles. De vegades, quan pujo pel caminet del cementiri i plego un roc de terra per portar-lo a ma germana, penso que la pedra és allí des de fa moltíssims anys, i doncs, que va veure com la Mercè i jo fèiem saltirons per aquelles costes de romers.
Travessa el feixanc pel dret, seguint un camí assenyalat per trossos de terra estovada, matolls esbrancats i, de tant en tant, una pedra estrinxolada. És el rastre obert per la cantera que ahir a la tarda li van fer caure de dalt, i que va quedar encallada a poques passes del precipici. S'atansa a la timba escoltant amb totes les seues orelles. No veu ningú, no sent cap soroll sospitós, només els sons llunyans i imprecisos que pugen del poble i de la fondalada de la Comella. S'aboca tant com pot al cantell, guaita a dreta i a esquerra i, un cop s'ha assegurat que no hi ha cap perill, retrocedeix cap a la roca. L'empeny cap al precipici però a l'últim decideix no estimbar-la, de moment. La deixa just al cantell, amb una falca a la part de baix per impedir que tombi. Si intenten enfilar-se per aquí els la fumbrà per barret. Tanmateix, la cinglera és molt llarga, més de mil passes potser, de manera que per poder respirar tranquil, hauria d'arrenglerar-hi una rastellera de roques de cap a cap.
Busca una altra roca si fa no fa de la mateixa grandària i la fa rodolar fins a deixar-la col·locada al costat de la primera. Després n'atansa una altra i una altra. La renglera de pedres s'allarga feixanc enllà, resseguint el cantell de la cinglera, que s'estira fent giragonses en direcció a llevant. Els rocs més petits també els aprofita: els posa al damunt aixecant una paret torta, construïda de qualsevol manera. Treballa tot atrafegat en la construcció de la seua trinxera, sense reparar en els veïns del poble, cada cop més nombrosos, que l'observen des d'allà baix, alguns concentrats a la placeta de Missa, altres des del carrer de la Font, i, també, aturats al camí de la Pobla. Quan s'adona que té espectadors, deixa la feina per un moment, se'n puja al capdamunt de la paret i avia al buit aquest discurs:
—Veïns del poble de Malpui, batlle, jutge i cap del sometent, hereus i cabalers, vells i joves, dones i mainada, gossos, gats i bèsties de corral, us notifico a tots que he pres la ferma i lliure decisió de quedar-me a viure aquí dalt, a la terra que, per dret de descoberta, em correspon, per la qual cosa només us prego que em deixeu en pau. Altrament, si tempteu d'irrompre per la força en uns terrenys que prompte seran de la meua propietat, procediré manu militari en legítima defensa contra vosaltres i contra els vostres béns, tal com en ocasions paregudes s'acostuma a procedir contra lladres i malfactors.
Els diumenges acostuma a quedar-se tot el matí al mirador. Còmodament assegut al pedrís encoixinat amb un tou de fenàs i protegit pel brancatge de la savina, deixa vagarejar la vista damunt la fondalada de la Comella. Qualsevol soroll que pugi de baix li crida l'atenció, ara el lladruc d'un gos, ara els cops sords de destral, o el bram desesperat i escandalós d'un ase. Encara els binocles cap a l'indret dels brams i de primer no distingeix cap bèstia, només un home, el mosso del Batllevell, arrossegant una branca enorme pel camí del Grau. Mira i remira pels voltants fins que destria les orelles de l'ase, l'únic que es veu de l'animal, colgat sota la càrrega de les trosses d'alfals... Cap a la banda de migdia, al trencant del terme de Malpui amb el de Llenasquer i Sant Roc, el Nasi de Tohà aprofita el diumenge per calar foc als boïgons. Més avall d'on fumeja la boïga, hi ha un bancal que ahir va acabar de llaurar amb els bous. Tant de bo ell les pogués tenir a la Feixa, un parell de bèsties així! Retorna al poble on els diumenges se sol concentrar el moviment. Prop de migdia, les mestresses encendran les xemeneies sense saber que li envien, barrejades amb la pudor amargant del fum, les olors generoses del dinar de diumenge.
—Què vols? —va cridar per damunt de la ventolera. Negre igual que un gitano, una metxa de cabells li batia el front, furient com una ala d'oreneta.
A pesar del crit de ràbia, no l'havia rebuda amb l'insult de «mala puta». Alguna cosa tenia de guanyat.
—Què hi véns a buscar, a la meua propietat?
—Llavor —va respondre ella—. Vine a buscar llavor. —Era una resposta pensada. Se li havia acudit dies enrere, recordant que el Ventura tot sovint els demanava un sarpat de llavors per sembrar a la terra del feixanc. En les cartes deixava ben clar que no ho reclamava pas en qualitat de fill, que l'assumpte de l'herència ja estava tancat, no es tractava d'una exigència sinó d'una almoina, com si fos un captaire que truca a cal Poblador pidolant un sarpat de trumfes per sembrar.
—Quina mena de llavor vols?
—Llavor de criatura —va respondre ella, sense que li tremolés la veu—. A tu te'n sobra i a cal Poblador ens n'hem quedat sense.
El Ventura va llençar les pedres amb ràbia contra les branques d'un arç.
—Anem cap a casa —va dir—. Que aquí et pelaràs de fred. A partir de llavors, tot va anar sobre rodes, més de pressa del que ella hagués desitjat. Ni temps de recollir l'equipatge ni de fer un mos —sobretot que el mascle vagi tip, aconsellava la Quima— ni temps de respirar que ja el tenia al damunt, neguitós, barroer, desconegut. Si no hagués sigut per la maleïda llavor d'hereu, de bona gana se l'hauria tret de sobre. Ja era negra nit quan la fam i el fred els van fer sortir de la cova a la recerca de l'equipatge. Van trobar-lo cap a l'extrem del feixanc dins d'una boixera, gràcies als estels que cremaven amb llum rabiosa, atiats per les ventades inclements. Es van atipar com a lladres, i encabat tornem-hi que no ha estat re. Mentre el vent udolava pels turons, ells dos ben arraulits dins d'aquell forat de roca, menjant i bevent, rient i fornicant a tot drap com si el món s'acabés l'endemà. Tres nits senceres s'hi va passar, allà dalt.