Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici, que es troba a la cantonada entre la plaça de l'Oli i el carrer d'en Ferran, fou testimoni de la infantesa de Josep Torras i Bages. Deixeble de Milà i Fontanals i Llorens i Barba a la Universitat de Barcelona, es llicencià en dret i en teologia, obtingué el grau de doctor en dret civil i canònic, publicà molts llibres i opuscles en català i encoratjà altres clergues perquè fessin el mateix. L'any 1882 fou elegit president de la comissió encarregada de redactar les Bases de Manresa i, durant els últims anys del segle XIX, fou designat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1892 publicà la seva obra cabdal La tradició catalana, llibre que ha estat fonamental per a la creació del catalanisme moderat d'arrel cristiana. El 1899 fou nomenat bisbe de Vic, diginitat que exercí fins l'hora de la mort. Josep Carner arran del decés del bisbe Torras i Bages va escriure una elegia fúnebre, en què la combinació d'elements religiosos, socials i humans mostren la talla del personatge. D'aquest bell poema, se'n pot destacar l'antítesi entre la "dolça amistat" i el "fred palau" que podem llegir vers la meitat de la primera estrofa: solament aquest parell de versos ja permeten entendre què va significar Torras i Bages, com a mestre i com a mentor, entre molts catalans de la seva època.
La deixa
En la mort del bisbe Torras i Bages
El Bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra.
Oh Pare i Mestre que te n'has anat
pels camins de l'eternitat!
Oh Pare! Anit passada t'he sentit
quan anaves muntant a l'infinit,
sota els braços junyits l'ànima closa;
tancades les parpelles. -¿Quina cosa
volies dir-me a mi, dir-nos a tots?
¿O era que els teus llavis, tan devots,
el rosari passaven, rosa a rosa?
Ai, ja no hi era la mirada clara
en ta ferrenya cara
que lluí tota dolça d'amistat
al fred palau, en nua terra avara,
quan anàvem, com fills, al teu costat!
Però pujant a d'altres lletanies,
sobtadament els braços estenies:
i jo queia tot sol, com en un freu,
de genollons en terra,
a sentir, com les planes i la serra,
la gran ombra de Creu.
Oh Catalunya, camp ara mateix sembrat,
novella nau, encara no gosada,
casa d'ahir, tot just embanderada,
infant al caire de la humanitat,
sigues en pau, que Ell t'ha senyat!
Altres indrets de Vilafranca del Penedès: