Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El que avui és la Plaça Major, al segle XVIII era la bassa on es recollia l'aigua de la pluja, com al Terrall de les Borges Blanques. La primera església, de la qual resten els murs i era de transició del romànic al gòtic, es trobava a la vila closa i fou derrocada en la Primera Guerra Carlina (1835-37). L'actual de Santa Mariade Gràcia, notable exemplar barroc, la construcció de la qual s'inicià el 1770, és l'escenari adequat per llegir un fragment de La victòria de la creu, de Miquel Maria Gibert (la Granadella, 1956), que situa diverses escenes de l'acció en el poble. Concretament la de l'arribada de la reina Maria Teresa de Barganza i la rebuda solemnial que li fa el baró Constantí de la Granadella, alpeu de l'escalinata que dóna accés al temple.
Però la comitiva de la reina ja entrava al Pla de la Vila i, de tantes lluminàries, semblava que s'hi feia de dia, a l'aigua de la bassa. La sobirana, aclamada contínuament, descavalcava al peu de l'escalinata de l'església. Trobant-se encara vacant l'arxiprestat, don Esteve Bordonau, revestit de capa pluvial ramejada d'or, acompanyat de deu escolans, amb creu alçada, encenser, caldereta i salpasser, també revestits, s'inclinava amb tot el respecte davant donya Maria Teresa, i després l'aspergia mentre començava a resar el Venite Hierusalem. Acabada la pregària, oferia, perquè la besés, la creu a la reina, que havia seguit la breu cerimònia amb una humilitat corprenedora i que també va voler besar, amb tota la submissió de filla de la Santa Església, la mà del senyor vicari. Quan don Esteve ja indicava als escolans que avancessin en processó, i el sagristà, Serafí Rué, conegut per Serafí Campanes, apressava els homes del tàlem a cobricelar la reina, llavors, dic, don Constantí, mentre la gentada que encara baixava pel carrer de la Pobla s'afegia als reunits al Pla, va creure que havia arribat l'hora de dir a la sobirana unes paraules solemnes de benvinguda que havia de sentir tothom. Sort hi va haver que encara no havien començat a ventar les campanes...
—Majestad, el corazón generoso de vuestros antepasados convirtió a los míos en barones de esta villa y señores de las aldeas próximas de Bovera, Pobla y Grañena. Como barón de Granadella, os pido humildemente que os dignéis entrar en esta iglesia arciprestal del Santo Cristo de Gracia, nuestro glorioso patrón y continuo favorecedor, como reina que sois, ahora, de España, y de igual modo entréis en Granadella, para disponer soberanamente de la villa y su baronía.
I altre cop els visques més exaltats van omplir un vespre que es feia decididament nit; una nit venturosa, estrellada i molt pura com potser cap altra no n'hi havia hagut a la Granadella i cap altra no n'hi hauria mai més.
I abans que donya Maria Teresa fes el gest d'aquiescència, don Constantí ja es devia sentir satisfet, molt satisfet, de la salutació que acabava de pronunciar.
—Curta i justa —es repetia ell mateix, que abans, al carrer de la Pobla, s'havia sorprès de la capacitat oratòria pròpia—. Trobo que no he quedat gens malament, que d'això es tractava.
D'altra banda, com que ell era qui era i resultava inevitable de donar una benvinguda pública a la reina, la manera com se n'havia sortit li proporcionava, encara, un altre motiu de complaença; un motiu que no afectava la forma sinó el fons de la situació. El senyor baró considerava que havia triat i col·locat les paraules amb una habilitat tan notable que, si calia, fins i tot les podia presentar com a meritòries davant dels cristins. La vila era testimoni que don Constantí havia proclamat que donya Maria Teresa entrava a la Granadella com a reina, perquè ara n'era la sobirana, perquè les circumstàncies, a les quals ell no podia oposar les seves escasses forces, així ho determinaven. Però demà, si les coses canviaven, ja no fóra ara, i una reina, una altra, també hi podria entrar com a sobirana. Veritable o no, això no comptava pel que feia al cas. Certament, era un excés d'optimisme, o d'aprensió, creure que una reina hi tornaria a passar. Però el món començava a anar d'una manera que un no podia assegurar res, ni per bé ni per mal. Com que el senyor baró sabia que la bona gent de la vila no estava per romanços, ni per subtileses, havia decidit de fer arribar al batlle, de paper, tinta, puny i lletra seus, les paraules de rebuda a donya Maria Teresa. Perquè constessin, molt precises, a la relació d'efemèrides. També s'adonava que, arribada l'hora, potser els cristins no s'entendrien de raons i tirarien al dret. Però ell no hi podia fer res més del que hi feia, i alabat sia Déu.
I ara sí que ja ventaven les campanes. I les harmonies de l'orgue, que tocava don Nicanor Fosalba, el mestre de minyons, omplien les tres naus de l'arxiprestal. Les dues files d'escolans —la neu pura del sobrepellís coronant la flama de la sotana—, el senyor vicari, la reina sota el tàlem i tot el seguici reptaven com una gran serp que, redimida i exalçada per l'encens, pugés per les escales del replà de davant l'església cap als peus de la creu. El Sant Crist, sacrificat eternament, l'acollia, llunyà, dins el cambril. Encara se sentia algun crit entusiasta:
—¡Visca la reina i la Santa Religió!
—¡Morin els protestants!
—¡Que morin!
Però aviat fins les llengües més arborades van callar. Deien que la reina ja arribava a l'altar major, i feia la reverència doble al Santíssim Sagrament exposat davant del sagrari. Ara pujaria les escales del cambril i, després de passar una porta custodiada per sant Miquel, amb l'espasa amb què havia defensat Déu nostre Senyor de l'escomesa dels àngels rebels, besaria el clau que travessa els peus de Jesús a la creu.
Altres indrets de La Granadella: