Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Soler i Miquel va néixer en aquesta casa, el 1861. Va estudiar Dret a Barcelona i, durant aquells anys, esdevingué íntim amic de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). Deixeble de Giner de los Ríos, va difondre les seves idees de renovació. Maragall, el 1899, prologà i recollí bona part dels seus articles i comentaris sobre literatura i les noves idees modernistes, especialment les decadentistes. Davant dela casa podem llegir un fragment d'aquest pròleg que retrata amb precisió com devia ser la personalitat de l'amic estimat, i un text evocador del personatge de la mà de Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863 - 1943).
Un dels bons amics i col·laboradors de la revista L'Avenç era En Josep Soler i Miquel, que feia crítiques literàries a La Vanguardia amb un esperit desconegut aleshores, vives, mogudes i anant al fons de cada obra examinada. I se'n produïen tantes, en aquella època! En Soler fruïa especialment davant dels llibres catalans; i, si coneixia personalment l'autor examinat, n'observava els trets fisonòmics o característics d'una manera aguda i fina. Ens coneixíem de la Universitat. Va ésser ell qui em presentà En Maragall. De resultes d'aquella presentació, aquest ens lliurà Les minves de gener. Ultra altres poesies, va donar-nos, el darrer any de L'Avenç, l'admirable "La vaca cega", que recordo que va produir sensació no solament a L'Avenç, sinó a l'Ateneu, a Can Parés i a tot arreu on anàvem. En Soler i Miquel estava radiant. No he tractat cap altre amic que gaudís tant com ell de plenitud de vida. Era no diré corpulent, però ple de frescor i irradiant simpatia: per això va sorprendre tots els amics, l'any 1897, la se va trista fi. En Maragall, pietosament, va recollir en un volum els seus escrits, que féu precedir d'un pròleg molt sentit. La seva incomprensible mort va constituir un cop molt punyent per als seus íntims, que no ens podíem avenir que no tornés mig rient com solia; però el temps, sortosament, tot ho esborra.
El dia que morí Soler fou com si entremig nostre s'hagués apagat una llum molt viva. Ell era un dels homes amb més sentit de la Nostra generació, un gran comprenedor de l'esperit dels nostres temps, tant pel que fa al fons perenne d'humanitat com en la seva especialitat d'època, en el seu moment d'evolució.
La reacció espiritualista que ha succeït al corrent del naturalisme positivista, trobà en ple creixement l'ànima de Josep Soler i se la féu seva. És a dir, ja era seva; perquè ben pocs n'hi ha que siguin tan homes del seu temps com el nostre amic n'era per la fermesa de la seva orientació envers un misteriós però immutable pol de l'esperit, pel seu gairebé místic sentiment de la Naturalesa, pel seu concepte moral de la vida, consistent en una certa bondat lliure i forta deslligada de tota imposició i de tota convenció, per la seva meravellosa penetració en les entranyes de les coses i la seva impressionabilitat a les suggestions de tot allò etern que en brota.
L'esplendor de tot això es transparentava en les seves converses, de valor inapreciable, i en les quals, no pas per la informació, però sí per la força incontrolable, ell era el mestre i nosaltres, els seus amics, deixebles encantats; nosaltres divagàvem i ell ens formava: ell ens formava, i les nostres ànimes sentien el plaer de la formació segura en els motlles eterns... que no són pas motlles.
Altres indrets de Borges Blanques: