Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Està situada a l'esquerra de la carretera que mena a Isona, uns tres-cents metres més enllà de les darreres cases del poble. En un fragment de l'article que Mercè Rodoreda publicà a Clarisme, podem trobar-ne la descripció arran de l'estada que hi féu el 1933 i de la qual sortí un reportatge periodístic. L'església és un bell exemple del romànic primitiu català que, l'any 1929, fou restaurada gràcies a la tasca dels Amics de l'Art Vell, que promogueren una subscripció popular entre els veïns de la vila i gestionaren l'ajuda d'altres entitats religioses i cíviques fins que aconseguiren que el temple tingués l'aparença actual. Al voltant de l'església hi havia l'antic cementiri, on tingué lloc l'escena que narra Marcel Fité en la novel·la El carrer dels petons sobre el desenterrament i la identificació del cadàver del comte d'Espanya per part d'uns enviats del general Cabrera. Del mateix autor podem llegir un poema que descriu el temple quan encara l'entorn no havia estat endreçat com ho està a hores d'ara.
L'església vella
A baix al pla, abandonada entre vinyes
i fonollars, hi ha l'església antiga
de Sant Climent: de llosa la teulada,
arcs de mig punt i volta de canó.
L'arcaic cloquer, de base atalussada
i finestrals com quatre ferradures,
al darrer pis, de cos piramidal,
tres ullerals vigilen la contrada.
És monument de singular bellesa,
i "Nacional" ens deien a l'escola,
però el van fer la gent d'aquesta terra.
Va ser, potser, una torre de defensa?
El senyor rector ens acompanya a l'església vella: ell en té les claus, i hi té un feix de records...
Grinyola el pany, rondina la porta en obrir-se, el sol ho daura tot: les herbes altes, els escardots de punxes irades, l'esquena d'una sargantana que no fuig, els milers de cargols que s'arrapen a tots els recons de totes les pedres, i una pobra creu trista, i guerxa, ornada d'una corona de flors de ferro, pintades, abans, i que el temps ha destenyit.
El senyor rector, uns instants, s'aparta, diu un parenostre per la mare morta enterrada aquí. Mentalment l'acompanyem.
Ve vers nosaltres, cordial, afectuós. Ens explica la restauració que els Amics de l'Art Vell dugueren a terme cap a l'any 1931 o 32.
Ens diu que tot, materialment, queia, i que el campanar s'aguantà gràcies a la seva forma piramidal; que l'església, gairebé fins a la seva meitat, era coberta de terra, i que en rebaixar-la aparegueren uns fonaments annexes a aquesta, cara a migjorn, i que per més suposicions que es feien hom no pogué treure l'entrellat del que foren.
La façana —explica— tota, menys el campanar, estava arrebossada; en canvi, ara, lluen i llueixen les pedres netes i rascades tan curosament, que no hi veuran ni el senyal d'un cop de martell; i que es vegin més noves que no les del campanar és degut al fet que amb uns raspalls especials foren netejades, i les escletxes van descarnar-se expressament i es reompliren de ciment: gavetes de ciment ben clar, que s'abocaren a totes les esquerdes que l'engolien, l'engolien, àvides de cloure's per sempre més.
Es féu nova la tanca del cementiri, i, com que aquesta tocava, ajuntant-s'hi, un cantell de l'absis, es compraren uns terrenys i s'engrandí el clos.
Al campanar hom creu que poden assenyalar-se dues èpoques diferents: de la meitat en amunt cal creure'l del segle xi o xii: de la meitat en avall, és impossible de precisar. Calgué posar a les finestres unes columnes noves, però la creu del capdamunt no gosàrem tocar-la perquè la teulada, els anys de la teulada, ens feren témer que no aguantés el pes d'un home, ni per a treballar-hi, encara que fos poca estona. S'esmerçaren, en la restauració, unes nou mil pessetes en total, però ara — i el rostre del senyor rector s'il·lumina—, ara no caurà, en molts anys i bons.
De tota manera, la Festa Major de Nargó del 1840 no va pas resultar de la manera que ens esperàvem. El diumenge al migdia van irrompre quatre genets a la plaça del poble. Eren un civil i tres militars. El civil va demanar per l'alcalde i, després, van anar a buscar el jutge, el metge i el mossèn.
Es tractava del governador militar i polític del Corregiment, el senyor Cebrià Gobernadó, que era el que anava de paisà, i dels capitans Agustí Martí i Llorenç Ribas, i del tinent Marià Llobera. Portaven l'ordre, signada pel general Cabrera, d'obrir la tomba on se suposava que havia estat enterrat el comte d'Espanya, exhumar el cadàver i identificar-lo.
L'operació es va efectuar aquella mateixa tarda enmig d'una atmosfera d'expectació i temors. El Virot, l'enterramorts del poble, va descolgar el cadàver. Estava posat de bocaterrosa i mig embolcallat amb el mateix llençol amb què el van cobrir en treure'l del Segre; només que ara el llençol s'havia deteriorat i podrit tant o més que el mateix cos del mort.
El Virot el va girar de cara amunt i es va procedir a la identificació. Els militars van assegurar que aquell cadàver corresponia sens dubte al comte d'Espanya, i les autoritats de Nargó van certificar que es tractava de la mateixa persona que havien enterrat el dia 7 de novembre passat.
Un cop feta la identificació el capità Martí va interrogar les autoritats de Nargó. Els va preguntar per què quan van trobar aquell cadàver no l'havien exposat per tal de facilitar-ne la identificació. I per quin motiu havien tingut tanta pressa a enterrar-lo. Mossèn Argerich va fer un discret pas enrere, groc com un dels seus ciris. El jutge va fer com aquell que es concentra per trobar una resposta i va aclucar els ulls. Sort que aleshores l'alcalde —no sé si superant per uns instants el record del seu amic afusellat —el batlle Merino—, o, al contrari, empès per la força que aquell record li va produir— es va posar seriós i, jugant-s'ho tot a una sola carta, va contestar amb seguretat i energia:
—Aquí som homes rudes i llecs. I no sabem si vam fer més o menys del que havíem de fer, però vam complir el que se'ns va ordenar...
Ara, doncs, en el judici que es preparava ja no hi hauria cap dubte respecte a la identitat del cadàver. Aquells militars van comentar que els hauria agradat enterrar-lo més dignament, però la urgència de la seva missió no els ho permetia.
Altres indrets de Coll de Nargó: