Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Coll de Nargó, dit senzillament Nargó per la gent de la contrada, fou visitat per Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) per tal de fer-ne un reportatge per a Clarisme, el 1933. Hi tornà el 1934 per ambientar-hi la novel·la Del que hom no pot fugir (1934), publicada per les edicions de la mateixa revista. Al cap de molts anys, el 1967, hi retornà amb l'amiga de joventut Susina Amat i la seva filla, Anna Maria Saludes. Posaren en l'Hostal del Llac, popularment can Toà, a peu decarretera. A partir d'un fragment del reportatge i un altre de la novel·la Del que hom no pot fugir aconseguirem les impressions que va tenir quan hi va fer laseva primera estada. Els canvis sociològics, d'aleshores ençà, han estat substancials. També faran de bon llegir dos poemes de Marcel Fité (Coll de Nargó, 1949) que rememoren records de la infantesa viscuda al poble.
Avui he pujat al poble. Hi he pujat per una drecera costeruda: un camí fet damunt la roca esquerpa. Des de dalt el poble, tot, les muntanyes que mai no s'acaben i darrere de les quals en neixen denoves, amb una perspectiva de crestes i crestes sense fi, el riu amb la seva corba, el pla amb els camps vestits de cent colors, com un tapís de meravella, la línia de la carretera, tot, tot hi és més bonic. Les cases del poble s'aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen, guarnits de panotxes de gralluent; hi ha una font a la plaça, paradís de la mainada; hi ha a la plaça una església sense cap mèrit artístic, ni res que sigui digne de remarcar, i ja no hi ha res més. És pobre aquest poble, pobre, miseriós.
Batistiri
Ning, nang, ning, nang! Les campanes repiquen
que hi ha bateig.
Correm-hi tots! La plaça ja és plena
a cormullar.
Transcorre el temps d'espera a poc a poc
fins que, de cop, s'alegren les mirades,
perquè ja surten. Sí: Ja surten!, ja surten!
Els convidats fan cap a la gran porta
i els dos padrins ensenyen lo nadó:
"Mirau, ja riu!".
I la canalla comencem a cridar:
"Tirau confits!,
escarransits!,
si no en tirau, lo nen se us morirà!".
Hi ha dos bateigs, tots dos en un sol dia.
És un poblet pobre, dintre una vall circumdada de muntanyes. La gent hi té un aire cansat, i les cases hi són tristes quan els núvols s'ajeuen dalt dels cims, quan cau la tarda, i quan, a les nits, hi xiscla el duc.
Però, en fer-se de dia, aleshores que, de la serralada, baixa l'airet fresc, perfumat de romanins, i branden les romegueres de móres glauques, i la gent et dóna el "bon dia" amb aquell punt de cordialitat cairada de timidesa, sembla que dalt del pujol —vestit en la seva base d'oliveres cendroses, que dansen al bat de l'airet— un pare desitjós d'il·lusionar la mainada hi hagués bastit un pessebre amb cases de suro, ben acostadetes en perfecta companyonia, amb la dona allà baix, al riu, que renta, i el parell de bous que solemnialment llauren, i aquell ruc tan mansoi que duu a l'esquena feixos de llenya que el colguen i que el fan caminar banzim-banzam.
I els balcons de fusta corcada per tants d'anys i per tantes de torbonades desafiades valentament, els balcons que coneixen el camí que fan els llamps, que no s'espaordeixen amb el retruc dels trons, i que s'admiren de tornar a veure les muntanyes quan la boira se'n va, es guarneixen amb el groc esclatant dels penjolls de panotxes, arracades vistoses que llueixen presumits; els marcs de les finestres són pintats, per la fadrina o mestressa que es glorieja d'ésser endreçada com cal, d'un blau esblaimat que encara ennegreix més, contrastant-hi, les façanes de pedra que ja no poden ésser més brunes.
Els carrers són costeruts, empedrats de palets de riu, que, rabiüts, et punxen en trepitjar-los; i et sobta, en passar davant de les entrades ombrívoles a l'hora que el sol tot ho arroenteix, aquell bat de fem tendre, i el renill d'una euga, i el bram perllongat, ploraner i colpidor d'un pollí que, des de l'entrada, convertida en establa, fa els honors de la casa a qui vulgui entrar.
Darrere l'església
Per què deu ser que vam aprendre tantes
coses allà, darrere de l'església?
L'home del sac no havia existit mai
i els tres reis mags no eren veritat,
ni era cert allò de la cigonya,
sinó que els fills els feien home i dona,
com feien tots: conills, gossos i gats.
Velles lliçons, sense paper ni llapis.
Altres indrets de Coll de Nargó: