Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església romànica de Sant Climent de Taüll, una de les joies del romànic català i un dels símbols que ha donat més visibilitat a Catalunya arreu del món, fou consagrada el 10 de desembre de 1123 per Sant Ramon, bisbe de Roda. Es tracta d'una construcció de planta basilical amb tres naus, un absis i dues absidioles, i una torresituada a la façana meridional. L'austeritat de la construcció —manca d'ornamentació, bigues superposades i esteses de mur a mur sense atirantar— permet entendre amb molta claredat com el romànic es va desenvolupar a Catalunya. Finalment, cal destacar que Sant Climent fou l'església que albergà el celebèrrim Pantocràtor que, actualment, és al MNAC i del qual a l'església hi ha una rèplica. Precisament pel fet que Sant Climent és un dels elements més importants de l'imaginari català, hi ha hagut una àmplia producció de textos de mà dediversos autors, d'entre els quals proposem la lectura de poemes de Climent Forner (Manresa, 1927), Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) i Miquel Desclot (Barcelona, 1952), així com quatre proses de Joan Agut (Barcelona, 1934), Ferran Rella (Esterri d'Àneu, 1954), Josep Lozano (Alginet,1948) i Vidal Vidal (Arbeca, 1958).
Els tres campanars de la vall de Boí
El campanar d'Erill,
com fita del temps vell,
de l'Art rumbeja el brill
com un gloriós joiell;
cel i aigües són l'espill
on s'emmiralla ell.
El de Boí és mes vell;
sobre un florit planell
on l'aigua canta i bull
aixeca son capell
mirant-se el negre escull
que copia en son cristall
els arbres de la vall.
Plantat a dalt d'un coll
s'aixeca de Taüll obrint,
com monstre foll,
de ses troneres l'ull.
Dels llamps en el perill
avisa amb son batall,
i prega per la vall
i el poble de qui és fill.
Tots tres fets a nivell,
entre cançons d'ocell
i veus de xaragall,
engeguen riu avall
ses llengües de metall
el càntic del temps vell
que el ventijol recull
i escampa per la vall
des de Boí a Taüll,
des de Taüll a Erill,
on s'alça el gran cabdill
amb inefable orgull.
M'habites i t'habito en ple desert
I la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres.
Jo 1, 14
M'habites i t'habito en ple desert,
única tenda contra el vent alçada;
la ment, ella mateixa innominada,
sense la teva companyia es perd.
Tu m'has creat i em crides al concert;
jo et creo i et recreo a la vegada:
la rosa al punt, només de dir-la, es bada
damunt del buit, jardí que es torna gerd.
Deu de la deu de l'ésser i de la vida,
oculta entre fullatges, beneïda!
Deu de la deu de Déu, principi i fi.
Amo i servent de tu que em transfigures,
pugen amb mi totes les criatures
quan, ple de tu, consagro el pa i el vi
Cançó del campanar de Taüll
El campaner de Taüll
porta una barba tan blanca
com la del bon Pirineu
i una cabellera llarga;
té un didal de mar als ulls
i el xaloc a la mirada;
és tan alt com el cloquer
i més vell que la campana.
Un pit-roig al finestró
l'ha desvetllat a trenc d'alba
i el campaner de Taüll
ha enfilat, corrents, l'escala,
calçat amb esclops de sol,
a dir el seu somni d'albada
al tornaveu de la vall.
I ha desfermat la campana.
Qui l'ha sentit de primer
ha estat el vell del vilatge
d'Erill la Vall, que no dorm,
i després el vell de Caldes
i després el de Boí,
que són gent de la contrada,
i s'ajunten amb delit
a la crida inesperada.
Així s'encenen al vent
la gent de Ponts i Oliana,
la d'Andorra i de Bellpuig,
la de Portbou i l'Escala,
de Ripoll i la Bisbal,
la de Berga i de Terrassa,
la d'Amposta i el Masnou,
la de Valls i Vilafranca...
Les batallades, a peu,
també fan la serralada
i incendien Perpinyà,
Argelers, Ceret i Prada...
I se'n van a Manacor,
a Maó i a Eivissa, en barca,
i a Gandia, Vinaròs
i Guardamar, en tartana.
El campanam revoltat
fa tremolar tot el mapa,
que s'agita com un mar
i que aixeca grans onades.
I el campaner de Taüll,
des de dalt de la muntanya,
campaneja com un foll
perquè no s'apagui l'aire.
L'endemà al matí ens hi vam tornar a posar i vam continuar fins a fer-se fosc, gairebé sense aturar-nos al migdia per menjar un mos, atès que el dia s'escurçava. I així un dia i un altre sense descans fins que la figura de Crist va anar emergint a la llum. Mestre Arnau pintava assegut dalt de la bastida i a voltes gitat enrere per tal d'ampliar el seu camp de visió.
Al peu de la bastida vaig contemplar com Crist sorgia del fons blau, com la seva cintura actuava com a eix horitzontal, de la qual partia la part superior en forma de triangle, amb els costats formats pel mantell que convergien en els seus cabells. La part inferior de la figura tenia forma de trapezi, les bases del qual eren la línia recta de la cintura i la que determinaven els peus. De dalt a baix la figura de Crist estava dividida en dues parts, amb la descompensació del braç dret alçat, amb la mà en actitud de benedicció, contrarestat per la blancor del llibre obert que, amb la inscripció Ego sum lux mundi, sostenia la mà esquerra. El rostre era emmarcat pels cabells llargs i hi destacaven els ulls impressionants de Crist. La figura vestia una túnica grisosa rivetejada de blanc i puntejada de pics ocres, amb un mantell blau ornamentat amb fistons amb rombes de color blau i vermell coberts de perles. Al costat superior de la figura apareixien les lletres gregues alfa i omega, indicant el principi i la fi de l'univers. A la semicúpula hi havia quatre àngels amb els símbols dels quatre evangelistes: el brau de sant Lluc, el lleó de sant Marc, el llibre de sant Mateu i l'àliga de sant Joan. I, tancant la composició, a banda i banda, apareixien dos serafins amb sis parells d'ales plenes d'ulls, símbol de la revelació divina.
Efectivament, ho heu encertat. Aquest que veieu amb gorra blanca, bigoti i bata de treball, amb el martell a la mà i escarpa sóc jo, Arturo Cividini, arrencant les pintures de Sant Climent de Taüll. Moltes altres imatges il·lustren la nostra feina a la Vall de Boí. Em podeu veure dalt de la bastida amb tots els companys de feina i el mestre Steffanoni, com un pantocràtor radiant al capdamunt. D'altres em mostren encaixant els rotlles de pintura com si es tractés de simples i gegants cigars o bé al final de l'haveria de mules, com un capità a la rereguarda de la tropa passant davant de l'hostal de Sília i al costat de la llúpia de Saraís, camí cap a la Pobla de Segur per prendre els camions que ens menarien a Tàrrega per agafar el tren. Un llarguíssim i interminable periple que ens conduiria finalment a Barcelona, on dipositaríem el cos del delicte. Incrèdul i amb el cor encongit, contemplava l'escena sense acabar-me de creure com vuit-cents anys d'història desapareixien en dos mesos. Ja sé que havia de sobreviure i que aquesta feina era l'únic que sabia fer, però veient tota aquella estesa de vida arrencada sense pietat dels braços de la Santa Mare Església, se m'encongia el cor i tota aquella estiba de caixes de pi em semblaven taüts que dúiem a enterrar a la mata barcelonina. I això que coneixia prou bé les bones intencions polítiques d'aquells actes i que, molt possiblement, sense aquestes intervencions les pintures se les haurien cruspit, sense remordiments, la humitat i la descurança. Ja teníem la paret ben neta i havíem untat les teles de cotó amb la cola soluble, delimitat perfectament l'espai pictòric a arrencar evitant que els talls no afectessin ni cares ni figures. Superposàvem uniformement, llavors, diverses teles sobre la pintura i aquesta s'hi enganxava amb més força que no ho estava al mur. Tot estava a punt, ara vindria la part més complicada, l'arrencada, l'strappo pròpiament dit.[...]
Tallàvem el gruix del morter resseguint les línies traçades prèviament i amb una espàtula s'anava aixecant i estirant la pintura del suport del mur i s'enrotllava amb molta precaució.
Una ganyota de dolor em desfigurava la cara. Els explicava que l'estripada era dolorosa i que encara que les parets no parlessin se'n sentia el lament. M'aturava de nou i observava la família. Maria estava a punt d'arrencar el plor. Li agafava la mà i les meues paraules plenes de sentiment aconseguien tranquil·litzar-la.
—No patigueu, l'ànima de la pintura es queda a l'església, no ens la podem endur. Penseu que aquest és el preu que ha de pagar la muntanya perquè el romànic català sigui conegut arreu del món. No m'estranyaria gens, però, que un bon dia cos i ànima tornessin a retrobar-se.
El romànic és un estil que s'aparta de la imitació de la realitat visible, de la vida, del nostre entorn, per tal de centrar-se en els símbols de la realitat sagrada que tradueixen la visió de Déu. Una de les seues principals teofonies i de les més conegudes, és a dir, de les representacions de la divinitat, és aquesta imatge del Maiestas Domini o de Crist majestàtic que tenen ara davant seu. És voltat per quatre àngels, encara que en altres versions ho fa el tetramorf que ens recorda les quatre columnes del tron diví, els quatre rius del paradís, els quatre punts cardinals, el temps històric de Crist: Encarnació, Crucifixió, Resurrecció i Ascensió, els quatre elements bàsics associats a cadascun dels quatre evangelistes. El fill de Déu es troba assegut —aleshores Elvira va mirar-me com si em volgués explicar alguna cosa, estava encantadora— dins de la màndorla o ametlla, que en l'art bizantí representava el marc de la divinitat. Va amb els peus nus, que recolza sobre una mena de coixí, amb elements vegetals i geomètrics, que simbolitza l'esfera terrestre. Si s'hi fixen, els gestos del Déu fill són imperatius, manaires, grandiloqüents, com ara el que fa amb la mà dreta, que alguns interpreten que més que per beneir sembla que és emprada per amenaçar. Mentre a la mà esquerra té el llibre de vida que ens parla dels seus atributs divins amb la frase: "Ego sum, lux mundi", encara que altres interpreten que es tracta del Llibre dels Set Segells.
Dóna la benvinguda a Taüll la formidable església de Sant Climent, sens dubte el monument més superb de la vall. La bellesa serena de les formes i l'estilitzada elegància del campanar es veuen reforçades pel fet que el temple es troba en un descampat i, en principi, és visible des de tots els angles. No fa gaires anys, ho estava més, d'isolat, però a poc a poc una urbanització no gaire escrupolosa dels encontorns l'ha anat envoltant. De fet, és tot Taüll el que ha vist transformat tot el seu perfil secular a causa d'una activitat immobiliària abusiva, que pot arribar —si no ho ha fet ja— a posar en perill l'encant d'un dels pobles més agraciats, si més no fins abans-d'ahir, de tot el Pirineu.
Altres indrets de Vall de Boí: