Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta antiga fàbrica tèxtil, situada a la rambla d'Ègara, avui seu central del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. És un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Muncunill, construït entre 1907 i 1908. La denominació de vapor és deguda al fet que la fàbrica utilitzava el vapor d'aigua com a força per moure les màquines. Aquesta maquinària encara es troba instal·lada en el lloc originari i és una de les principals atraccions del museu. És en algun dels indrets de l'antiga fàbrica que podem llegir un fragment de l'obra Homes i màquines de Joan Duch (Terrassa, 1891-1968) que descriu la dinàmica d'una indústria tèxtil dels volts de 1930. Alhora que també podem fer la lectura de la descripció que David Yeste (Terrassa, 1969) a Bots i barrals fa dels aiguats de 1962.
Els telers, amb llur soroll angulós i infernal com un continuat descarregament de grossa ferramenta, ho eixorden tot. Més lluny, però, es sent el xiular acompassat de les selfactines. Al fons, una canonada grossa aboca un doll d'aigua des de la teulada de la quadra a unes basses grans; la cascada brilla amb reflexos de bufadors de soldadura autògena. Unes rodes, endintre la fabrica, xisclen esperitades. Sura en esquinços per damunt el traüt fabril una cançó poca-solta, cantada amb aquella veu ingrata i rogallosa que les teixidores agafen per tota la vida. Brrrooom!... Ara descarrega aquell carro de carbó que ha passat. La remor, com de mil abelles enverinades, surt d'un cambró tancat que té en mig la porta un cap de mort damunt dues pelades tíbies humanes. Pòlit s'ha d'alçar a cada moment: ara és un camió que ve dels tints amb les peces regalimant; ara, un carro carregat de plegadors; ara, una tartana amb comissionistes de borra i de llana; ara, el Buick d'un fabricant; ara, la processó de les velles escotiadores torçades sota la càrrega de les feixugues peces. Riiinnng!... El telèfon dels aparells torna a sonar. Un vailet del magatzem salta de la seva bicicleta i entra en una quadra amb una carpeta a la ma. Un teixidor sorrut, vestit de blau, mastegant importància, traspassa el pati i va a beure aigua. Després passa una mossa xiulant, amb el cap ple de borrissol de llana, portant un cove de fusades. La vella portera és acompanyada pati amunt per una dotzena de gats miolant que pidolen la quotidiana minestra. Un gos surt corrent i grinyolant. Llisca el tren pel cap llunyà del carrer estirant la seva cabellera de fum blanc...
Al cap de tres minuts —temps que vaig trigar a pujar, posar-me al coll el meu mocador i tornar a baixar— ja érem al carrer. Vam encetar un paquet d'Ideales mentre baixàvem carrer avall. La cantonada del meu carrer amb l'Avenida del Caudillo ens va oferir un espectacle tragicòmic. Just allà s'ubicava una de les fàbriques de tèxtil més grans de Terrassa: el Vapor Aymerich i Amat, el qual ocupava tota la quadra, i donava, per la part posterior, al carrer Alcázar de Toledo. La violència de les aigües havia fet que bona part del material de la factoria s'amuntegués a la banda del darrere.
—Aquí se'n van ofegar dotze o tretze —digué en Quim—; ho ha dit un dels bombers quan pujava. I encara sort que van esbotzar la reixa de la finestra amb el cul d'un camió, que si no...
Hi havia policies, bombers, membres de la Creu Roja i voluntaris que s'esforçaven a treure les restes de gegantines peces de roba, de maquinària, pedres, fang i herbes.
—Mira, ara en treuen un altre... —comentava el meu amic, entre pipada i pipada de la cigarreta.
Era la primera vegada que jo veia un mort. Encara que duia el cap tapat, vam veure que es tractava d'una dona. Amb les dificultats pròpies de la destrossa, aquells que la portaven la deixaren a terra. No li vam veure el rostre, però tenia el cos inflat i les mans plenes de ferides, amb les ungles destrossades, cosa que em va fer pensar en una mort terrorífica i cruel.
Deixàrem aquella escena tan tètrica amb el fosc convenciment —almenys jo, ja que en Quimet no semblava afectat en absolut— que aquell dia en trobaríem encara de pitjors.
Allò que hom podia veure si mirava Avenida del Caudillo —o la Rambla com tots dèiem— avall, a banda i banda, feia la impressió de ser una ciutat després d'un bombardeig aeri. A aquelles hores properes al migdia, una activitat febril tenia lloc a la Rambla: gent netejant, gent apilant restes de qualsevol cosa imaginable que les aigües havien portat fins allà, gent desesperada...
Altres indrets de Terrassa: