Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Entitat cultural terrassenca creada el 29 d'octubre de 1927 i peça clau per entendre l'evolució de la cultura a la ciutat en els darrers vuitanta anys. Dirigida, en un primer moment, pel pintor Joaquim Vancells, ocupà unes golfes del carrer Sant Pere, número 38. El 1933 l'entitat es traslladà a la casa número 58 del mateix carrer en un edifici amb entrada pel carrer Teatre que segueix essent la seu actual.
Després del seu retorn de l'exili, el 1946, Paulina Pi de la Serra (Terrassa, 1906-1991) entrà en contacte amb l'entitat, de la qual el seu pare fou soci fundador. Hi establí plena connivència arran de la celebració d'uns Jocs Florals Humorístics organitzats per la "Penya dels Ximples", celebrats íntegrament en català al saló dels miralls de l'antic Círcol Egarenc, en què ella pronuncià el discurs de gràcies. Al llarg dels anys, han estat centenars els escriptors que han recalat en els Amics de les Arts per fer-hi conferències, recitals, tertúlies o escriure-hi obra creativa. Paulina Pi de la Serra hi conegué Salvador Espriu, el qual per primera i única vegada visità Terrassa. En el que queda de l'antic saló dels miralls o bé prop del balcó del bar de l'entitat on tantes hores hi havia passat fent tertúlia la publicista i escriptora, podem llegir un fragment del conte que dedicà a l'entranyable Nin, teixidor jubilat, ex-cantaire dels Cors de Clavé. També hi escau la lectura d'un fragment de Fes-te repicar de Núria Albó (La Garriga, 1930) ambientada a Terrassa i, en algun passatge, en el local dels Amics de les Arts i una nota del dietari El traç d'un any, d'Eudald Puig (Manlleu, 1948-Terrassa, 2013) que, a l'entrada del local , hi descobrí una noia en flor.
Història d'Emma (fragment)
Les vacances planen damunt Terrassa i aquesta nit d'Agost, únicament mitja dotzena dels romanents a la ciutat animen la «Penya dels Ximples». Els altres, els més noctàmbuls, volten per Tossa o per Lloret. A la una de la matinada cessa la partida de cartes que ens ha entretingut una estona. Restem sols, Antonia, frisosa d'anar a dormir aprofitant la ganga, el Nin i jo. Inicio el mutis, quan el Nin molt cordial em diu: –Si prenguéssim un conyac a la vora del balcó...?
Fa una nit brunyida, clara com l'aigua. A casa no m'espera ningú. Mentre, l'Antonia resignada aboca el conyac, ens instal·lem ben decidits a matar l'estona. El Nin, perquè el cas és allitar-se tard. Jo, a l'aguait, de la seva conversa més interessant que el llibre que m'espera en el capçal del llit. Procurant castigar l'asma, l'home ha començat per encendre una fària. Aspira el fum amb la voluptuositat del que contravé una ordenança o vulnera un manament. De tant en tant, els seus ulls clars es desorbiten un xic, un lleu panteix li sotragueja les espatlles mentre reprèn alena posant els llavis en cercle. Sembla un peix amb el morro a trenc d'ona, un nero eixerit i bonatxàs que digués: –Pesca'm, si pots.
El sento feliç davant la copa, voltat de fum, submergit en l'atmosfera tèbia, dins el silenci del balcó. També, jo, em trobo en pau en la seva companyia. El Nin posseeix les qualitats de cor i d'intel·ligència que demano als meus amics, quant a la conversa, un mestre; un virtuós de la paraula que dirigeix una prodigiosa orquestra de records amb una memòria clara i precisa. La d'avui (ell i jo ens trobem en les mateixes circumstàncies, sols en els casals respectius d'on han desertat els familiars) s'enceta sobre la beatitud de passar aquests dies a la ciutat adormida, lliure de clams de sirenes, del brogit dels telers. Del gran repòs que proporciona la solitud i la independència. Jurem i rejurem que, són les nostres vacances les millors del món...
Als Amics de les Arts hi ha hagut sessió de jazz. Quan hi vaig, m'assec en un racó, perquè no m'agrada compartir cap mena d'audició musical amb suor d'altri, i una mica també ho faig perquè ningú no vagi amb històries al senyor Casals. Si es fa la il·lusió que a mi el jazz no m'agrada, ¿per què l'hauria de desenganyar? Em costa de pensar que a un trompetista no li agradi. Un dia m'ho vaig fer venir bé per parlar-li de l'Amstrong: "Qui vols dir? Aquell negre baladrer?" Si el senyor Ventura fos més jove i no tingués les mans tant deformades, el trobaria massa intolerant, però ara penso que és prou vell per a tenir manies, i això de tenir ràbia ajuda a viure. A mi i tot, de vegades. La seva senyora sempre em vol fer prendre un copeta de vi dolç amb galetes maries. Cada vegada penso en la M.ª Rosa, que no resisteix cap beguda dolceta. Jo ho resisteixo tot perquè sóc un heroi. Mentre prenc la copeta parlem de la Lliga:
—Vostè és massa jove per a recordar-se d'en Cambó. Massa jove perquè li n'hagin parlat gaire bé. És una de les injustícies que fa aquest nostre país, la d'oblidar els grans homes.
—De parlar-ne, encara se'n parla.
—Vol dir? Deu ser per bescantar-lo si de cas.
22 de juliol [1986]
D'ençà que no bec alcohol la memòria m'ha millorat tant que sovint em vénen al cap records inútils.
He recordat, com si somniés, una anada a Eivissa, una noia que jo acomiadava en un vaixell, plorant, mentre algú, algú «inspirat», tocava sobre el moll, entre la gent, amb una trompeta, la melodia «Con tu blanca palidez». Després m'han vingut al cap, pruriginosament, altres situacions que em van ocórrer ja fa temps als Amics de les Arts de Terrassa: un dia d'estiu. Se celebrava una festa. Una noia i jo ens miràvem... Veig la noia, palplantada com una estàtua, somrient al portal dels «Amics», era rossa, portava una brusa escotada, a ratlles, i uns pantalons vermells, pell rosada, una mica encesa de sol...
Tot això té un punt d'absurd. Em delecto amb inexactitud dels fets i m'obsessiono excessivament.
Altres indrets de Terrassa: