Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Ben entrat el segle xviii, a la platja de Sant Salvador, el comerç marítim assolí una gran envergadura, sobretot gràcies al comerç d'aiguardent, procedent de les destil·leries de Vilafranca i del Vendrell, cap als ports d'Amèrica. A finals del segle xix, després de la crisi de la fil·loxera, es va convertir, progressivament, en un nucli d'estiueig que, a hores d'ara, té importants establiments hotelers, com l'instal·lat en l'antic sanatori de Sant Joan de Déu. Dues proses de Joan Perucho i de Joan Feu (Barcelona, 1936) ens il·lustren sobre aquests canvis i les vivències tingudes en aquests indrets.
Sóc a la platja de Sant Salvador amb Apel·les Fenosa i uns amics. Ara fa precisament l'oratge que hauríem desitjat per a l'agost i, tanmateix, la platja, buida ja de gent, té un punt de malenconia suau. Alguns banyistes, allà lluny, emergeixen de la mar platejada mentre uns nens juguen a l'arena. Sento els seus crits engrescats, però aïllats i distants, com milotxes deturades en l'aire. Passegem vora l'escuma de les ones i, de tant en tant, Fenosa es deté i recull un arbust o un còdol. Els examina amb atenció. Ara és el cadàver d'un peix el que contemplem pensarosos i, com en la darrera seqüència del film de Fellini, el seu ull, ert i inexpressiu, sembla concentrar l'absurd d'allò que es aquí i existeix. [...]
La platja s'ha quedat definitivament solitària. Hi ha papers bruts a l'arena, alguna botella buida de Coca-Cola. Contra el fons rutilant del cel, els ocells retornen segurs cap al sud en grans estols. Ens n'anirem de seguida, i, tanmateix, restarà, invariablement igual a si mateix fins a la fi deis segles, això que Homer, en la seva ceguesa il·luminada, anomenava, sense saber per què, «el somriure innombrable de la mar».
Ben arrapat al límit superior de la platja, Sant Salvador, barri marítim del Vendrell, era un llargarut baterell de sols, llunes i vents. Alineades enfront del blau marí, aclofades sota la volta del cel —les muntanyes eren ben lluny—, amb ses blanquíssimes façanes emparant el bell sorral, somio i veig les quaranta-tres casetes que hi havia els anys quaranta, totes acarades al sud, rebent la humitat continua de la mar. I les duc sempre al cervell, com tanta altra gent que en aquell lloc tranquil de la costa de ponent hi va viure o hi va fer bones estaries. Dels il·lustres —i en anys més allunyats— en Pau Casals, l'Apel·les Mestres, amic seu, o bé l'Àngel Guimerà, ens han deixat delicats, mal que minsos, testimonis escrits: poesies, fragments de cartes —records antics de quan l'indret era encara més immaculat i genuí; trenta casones, vint-i-dues, fins i tot divuit —imagina't— sense incloure, pla de mar endins, l'Ermita, can Sangüessa, cal Tadeu i la Bolla.
Dones bé, arran de sorra, aquella tira de cases —les gavines la sobrevolaven mil cops— era tallada per quatre curtíssims carrers que seguien, com la nostra inalterable il·lusió, el rumb nord-sud o vinyes-mar, i dividien el caseriu en cinc illes de cases. El carrer del darrera, paral·lel a la platja, es comunicava prest, per un o altre d'aquests carrerons, amb les terrasses del davant, vorejades de pedrissos. I, equidistant dels dos extrems de la colònia —ni fet exprés—, el Casal Garbí, rovell de l'ou de la vida social estiuenca, s'alçava en sa modèstia, blanc i hospitalari.
Altres indrets de El Vendrell: