Institut Pere Mata

Autor: Rosa Pagès i Pallisé
Obra: Àngels de pedra , 2010

Ho va entendre el primer dia que va entrar al recinte del Manicomi i va veure els plafons ceràmics de l'edifici del pensionat de tercera classe: al costat de la Fe, el Treball i l'Estudi, l'Esperança hi era representada amb un coronament de flors. Sí, era aquell el missatge que calia donar als malalts, l'esperança del naixement del fruit, la culminació del cicle de la natura que faria possible que després d'un llarg hivern de reclusió florís de nou la primavera.

Era també la primavera per a ell, la primavera d'esperança. Encara no feia tres anys que havia acabat els estudis i un dels millors arquitectes del país l'havia cridat perquè treballés al seu costat. No s'ho podia creure. Havia estudiat de valent des del primer dia que va entrar a la facultat i havia rebut aplaudiments i felicitacions pel seu esforç, però no s'hauria imaginat mai que un encàrrec com aquell li arribaria tan d'hora. Finalment, doncs, després de la llarga tanda d'anys difícils, la fortuna s'havia cansat de girar-li l'esquena. No els decebria: ni al gran arquitecte director ni al seu fill, amb qui havia estudiat a la facultat i a qui sabia que, en part, devia la confiança que els promotors del frenopàtic deixaven a les seves mans.

Va pensar en el seu pare, una vegada més, com cada vegada que agafava paper i llapis. Era al seu costat, a pesar de tot, a pesar de la manera com se n'havia anat i de l'esvoranc de la vergonya que els havia deixat com a penyora. La seva mà i la seva veu de li feien presents, com se li feien sempre a l'hora d'enfilar l'agulla sobre els plànols i posar en pràctica tot el que sabia de plantes i de flors: tot el que el seu pare li havia ensenyat, la seva única herència.

Intentant evocar el rostre del seu pare, que coneixia ja més per l'única fotografia que la seva mare en guardava que no pas pel record, el Sebastià va seure a la taula del despatx, plena com sempre de papers i esbossos. El cap li bullia amb totes les instruccions que acabava de rebre i amb les idees que se li havien acudit mentre era en aquella sala de l'Hotel de Londres. La trobada havia estat profitosa i excepcional. Aquest cop, el mateix Domènech i Montaner havia dirigit la reunió i amb la resta de responsables de l'equip havia repassat minuciosament els treballs previstos per als propers mesos, ben bé fins a finals d'any. S'acabava de rebre la tercera remesa de mosaics de la casa Escofet, s'havien encarregat a Pere Bru els dibuixos dels plafons ceràmics dels arrimadors de l'escala i s'estaven enllestint els dissenys del mobiliari. Tot funcionava com un engranatge perfecte sota la vigilància estricta de l'arquitecte director, que ara supervisava el desenvolupament de la nova fase del projecte.

Feia nou anys que el Manicomi havia obert les portes amb un pavelló per als malalts de beneficència, un altre per als de tercera classe i dos xalets independents per a homes i dones destinats exclusivament a malalts rics. Ara calia connectar els dos xalets en un únic edifici que permetés ampliar el nombre de malalts de la categoria més alta, els que aportaven més beneficis a la institució. L'estructura del cos central ja estava llesta i aviat començarien les tasques de decoració interior i exterior. La feina del Sebastià era ocupar-se del jardí que s'obriria a la banda est del nou edifici i unir-lo amb la resta d'espais enjardinats del recinte. Tot plegat, d'acord amb els plantejaments terapèutics i amb la idea de conjunt que inspirava el projecte del Manicomi, la d'aquella petita ciutat construïda dalt d'un turó, oberta a la llum del sol i a la brisa tancada en ella mateixa on la natura estenia el seu mantell protector per ajudar els malalts a guarir-se.

El jardí era una peça clau en aquell plantejament, el pas intermedi entre les estances tancades i l'espai obert que s'obria a l'altra dels murs. Un lloc on calia atenuar les distàncies i emmascarar les fronteres perquè els malalts no tinguessin la sensació d'estar tancats. Per això el jardí començava ja dins de l'edifici, d'un edifici pensat per acollir les fulles del castanyer, les flors blaves dels cards, les flors de pensament i, sobretot, les roses. Modelades sobre pedra a la façana exterior, les roses decoraven també el sostre del rebedor i es barrejaven amb les flors de saüc per obrir-se pas cap a la resta d'estances, on canviaven de mida i de color i es transformaven en englantines i roses de bardissa que florien pertot arreu: gravades als respatllers de les cadires del saló principal, reproduïdes en blau a les rajoles de les cambres de bany, barrejades amb flors d'estepa als decorats del sostre.

Era aquest mateix jardí el que el Sebastià havia de fer créixer portes enfora, el que havia de donar continuïtat a l'edifici i comunicar-lo amb l'entrellat de camins que conduïen als camps de treball. Un univers poblat de palmeres i margallons per donar la benvinguda als visitants, de plàtans i baladres per escortar el passeig principal i dues fileres de tarongers a la banda est que prendrien el relleu en la florida als ametllers de l'altra banda de la reixa. Un món d'aromes, de formes i colors canviants on també hi hauria lloc per a la ravenissa i el marfull, per a la ginesta i la flor de cascall, per a la tapenera i la murta, perquè tot l'any la natura oferís la lliçó de l'esperança i el renaixement.

Autor: Antoni Correig i Massó
Obra: Poemes reusencs , 1970

Institut Pere Mata

Els pavellons, com una fortalesa
dins un tancat d'arbredes i de flors
barregen l'alegria i la tristesa;
un esglai de presó i un bell repòs.

Ací on la llum totes les coses banya
en una altura de serenitat,
l'Institut, entre el mar i la muntanya,
l'ombra recull del seny ennuvolat.

De lluny, oh Reus, contemples la teva obra
tan gran com el teu cor, que sempre sent
la crida del progrés i els planys del pobre.
I el mes pobre de tots, no es el dement?
Tu, famós pel teu seny, estàs content
si, fruit del teu auxili, algú el recobra.