Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Santuari construït al lloc on, el 1592, segons la tradició, s'aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora. El santuari que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment destruït el 1936. Restaurat el 1939, va ser reconciliat el 1941. És d'estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau. El retaule principal és una reproducció mimètica del desaparegut. Pere Cavallé i Llagostera (Reus, 1880–1939), en una de les seves proses costumistes, ens fa una recreació de la festa que s'hi celebra cada 18 de juliol en honor de santa Marina. Per la seva banda, Josep Maria Capdevila i Marca (Reus, 1897 – Caracas, 1969), obrer i antic militant del POUM, exiliat el 1939 primer a l'Argentina i, després, a Veneçuela, edità Juga l'aire (1951), Llum de nit (1952) i La terra i la sang (1960). Del primer recull en recuperem un breu poema entre irònic i humorístic, de to molt popular, dedicat a la Misericòrdia. Un sonet d'Antoni Correig, que es refereix a la crema del Santuari el 1936, i un poema d'Oleguer Huguet (Vilaplana, 1914 – Reus, 1996) ens donaran la talla simbòlica que l'indret té per als reusencs.
L'anada a Misericòrdia (ermita que es troba a un quilòmetre de nostra ciutat i a on es venera aquesta verge) és una de les costums més típiques de Reus.
Lo dia de Santa Marina (18 de juliol), s'instal·len en los espaiosos àmbits de davant de l'ermita una munió de parades de quincalla, barraques de begudes i especialment barraques a on s'hi venen les tradicionals rosquilles de sabor exquisit, atractiu casi es pot dir principal d'aquesta festa. La gent de nostre poble, seguint costum inveterada, abans de trencar l'auba s'encamina ja vers l'ermita per l'ample passeig que hi porta i ja des d'aquell moment l'animació no para. Tot lo dia van i vénen gent amb los seus paquets de rosquilles i els xavalots amb joguines. Aixís van passant tot lo dia fins al vespre, després de sopar, hora en què l'animació és indescriptible. Lo passeig casi no pot engolir la "gernació" que van i vénen, però allà a on l'animació arriba al colmo és a la Misericòrdia, en la plaça que hi ha davant de l'ermita i demés àmbits. La gent s'empeny, trepitjades per aquí, trepitjades per allà, tot això enmig d'una calor infernal i soroll eixordador de xiulets i cridòria. Les fadrines i fadrins van adelerats l'un darrera l'altre tement perdre lo promès o promesa, desarrollant-se escenes verdaderament còmiques.
Això demostra que es creu en aquella cançó popular que diu:
En festa tan senyalada
vés, noia, a Santa Marina,
que, si enguany hi vas fadrina,
l'any que ve hi 'niràs casada.
Abans, lo bullici que avui hi ha no hi era, se feia la cosa més sèria, se feia un aplec, una romeria en tota forma. La gent, en lloc de caminar i moure xivarri, s'assentava per aquelles terres i menjaven rosquilles i coques enmig de la major tranquil·litat i gaudint los plaers d'aquells bonics llocs i la fresca de la nit. L'objecte principal no era lo menjar rosquilles i fer broma, sinó que s'hi anava per devoció a Santa Marina i a la Verge de Misericòrdia.
Avui la romeria a l'ermita se fa a l'istil madrileny, l'únic que hi manca són los balls, puix que lo demés casi hi és tot; des dels "cavallets" a les barraques de begudes.
Avui han desaparegut les típiques graelles que enllumenaven lo passeig i que produïen un efecte de llum encantador enmig la verdor dels arbres, havent-hi, en son lloc, fanals amb llum de petroli que fan una llum dèbil, esblaimada, produint un efecte trist, malencòlic i que contrasta amb l'animació que arreu s'observa.
A l'ermita
A l'ermita de Misericòrdia
Del poble que jo sóc fill,
Hi ha una faixa, regalada
Pel general Prim.
No sé En Joanet el que
Pensava
Quan a la Verge va fer
El present.
¿seria el remordiment...
D'haver-la guanyada...?
PASSEIG DE MISERICÒRDIA
La passejada no fa perdre alè,
ni als avis vells, si són de bona fusta.
No és molt llarga ni breu: la mida justa
perquè el cor en retorni mes serè.
Dessota els migrats plàtans, són feliços
els menuts: ara enrere, ara en avant.
Poc, al costat dels pares; van jugant;
pleguen boles; assalten els pedrissos.
Sembla que el pensament, com ells, aleni
amb igual ritme, anant d'allà d'ací.
Passa, del lloc d'avui, al primigeni:
"Què va ocórrer, perquè un ignot camí
ara sigui un passeig, que encara meni
al tros que fou d'un tal Pere Cochí?"
Altres indrets de Reus: