Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tradició fa derivar el nom del monestir, Escaladei, de la visió nocturna d'un pastor que s'imaginava una escala de mà que arribava fins al cel i per la qual pujaven i baixaven els àngels. El nucli originari el van formar a l'entorn d'un molí on es van instal·lar tot d'ermitans del Montsant per dedicar-se a l'oració. La façana neoclàssica, restaurada i amb una Mare de Déu que ocupa el nínxol central, ens donarà la benvinguda. Al seu peu podem llegir un fragment de viatge de Josep Maria Espinàs i una anotació de dietari del 1970 de Marià Manent (Barcelona, 1898 – 1988).
L'antic cenobi cartoixà de Santa Maria de Scala Dei no és altra cosa, avui dia, que un tros de façana i un munt d'enderrocs. L'origen de la Cartoixa és noble: el rei Alfons II d'Aragó, l'any 1162 proposà al prior de la cartoixa de Grenoble d'establir l'Orde en els seus Estats, cedint-li territori i rendes per a la construcció d'un monestir dedicat a l'Assumpció de la Verge. Pere el Catòlic ratificà la donació l'any 1203 i amplià encara els límits de les terres lliurades -creant, doncs, el que en diem Priorat històric.
L'edifici formava un paral·lelogram de tres-cents metres per cent i comptava amb església, refetor, dormitori, biblioteca i totes les dependències habituals en els convents de l'Orde. Tot s'ha perdut, però el que més ens agradaria de veure encara és els dos grans claustres que tancaven els rengles de les cel·les amb els seus jardins corresponents. No queda cap rastre d'aquella ordenada intimitat. El caos hi és absolut. Un pi arrela sobre la part no desplomada de la volta.
21 d'agost
Scala-Dei. Fa frescor; he hagut de posar-me el suèter. Al matí fa vent, és sud-oest, que ací anomenen «seré», però ha minvat al migdia. A primeres hores de la tarda marxem al Priorat. Fins a Scala-Dei hi estem 55 minuts. El paisatge es pàl·lid, té com una fina timidesa: vinyes d'un verd clar o ametllers delicats damunt la llicorella. La negror dels troncs, contrastant amb la verdor transparent del fullatge, dona als ametllers com una qualitat oriental, japonesa. Des del poblet fins al monestir de Scala-Dei hi ha, a peu, vint minuts. Al fons, el mur solemne del Montsant és com un orgue majestuós, amb taques de petites pinedes i botjar: es dreça darrera un primer terme d'ametllers pàl·lids. Segons com, el to ocre vermellenc de les roques sembla un flamareig llepant la part grisa que forma els grans tubs de l'orgue.
Les ruïnes del monestir són d'una punyent melangia. Un portal del segle XVII, de pedra grisa, té una petita figuera borda vora l'escut, que és de pedra daurada. L'estructura del temple deixa veure el cel, amb grans cortinatges d'heura a l'esvoranc. L'heura ho domina tot. Té uns troncs enormes i com peluts. Hi ha també, cobrint soterranis i antigues estances, enormes esbarzers, bells noguers majestuosos i molts saüquers, clapejats de baies negres. Un gran pi prospera sobre la volta del temple, que és de pedra vermella —llevat del portal neoclàssic, que és gris—. A terra hi ha un gran toll d'aigua, que ve dels recs de l'horta. Quan hi érem, regaven; el so abundós de l'aigua sembla donar una mica de vida a les ruïnes. A l'estuc de l'església, molt malmès, encara es veu alguna inscripció i algun bocí d'ornamentació abstracta. A 1'hort, vora les gerdes i altes bajoqueres, hi havia petúnies d'un morat delicadíssim.
Altres indrets de Morera de Montsant: