Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les cases del Serrallo estan centrades per l'església de Sant Pere, d'una sola nau, construïda per la munificència de l'arquebisbe Bonet. Situats al mig de la plaça i davant l'església, serà oportú llegir-hi tres breus proses que ens descriuen la vida i els costums del barri en tres temps diferents al llarg del segle xx. La primera d'Artur Bladé Desumbila rememora una coneixença i l'ambient costumista de les primeres dècades. La segona, de Carlos Barral (Barcelona, 1928 – 1989), rebla el clau en la descripció de costums, maneres de vestir i feinejar de la població marinera unes dècades després, cap als anys cinquanta. I, finalment, una prosa d'Olga Xirinacs, pinta més que no descriu una escena relaxada d'algú de dalt ciutat que contempla el descans i feinejar dels habitants mariners en una època més contemporània.
Al Serrallo, no gaire lluny de l'església (una església eixeridíssima, construïda amb pedres que tenen color de molls a la brasa), Salvador Maset em va presentar el seu amic C..., vell pescador que ja no pesca. Ara compra el peix i el revèn, negoci segur. Té fills grans (i un d'ells a Mèxic, encara) i nores i néts.
Vam seure una estona a la porta d'una caseta marinera mentre el sol tombava de gairell. Així vam veure arribar les barques airosos, femenines (n'hi ha de ben grosses), totes amb el peix al cove. Vull dir que el duien triat en cistelles. Ja descarregat, era encisador de veure passar les vives teories -—home-cistella-dona-cistella-noi-cistella— contra un fons de pals i cordes i la blavor de la mar. Anaven a la Cooperativa, on fan la subhasta. Era a planta baixa i el terra, mullat, s'omplí de gent i de cistelles. Sobre aquestes, els molls alçaven la cua tensa de la darrera cuada. Tots en cercle, iguals que els congres, i les palaies i els escamarlans. En cercle, sota la presidència de les llagostes armades (aquests samurais), o dels pops, jutges de cares fosques.
Els pescadors tarragonins, mig ciutadans, mig platgers, varen establir la moda de la roba de vestir dels pescadors catalans meridionals, seguida almenys fins al pròxim port, el de Barcelona. Es mudaven amb gorra de seda negra, mocador blanc de seda al coll i sabates de xarol. Arreu eren reconeguts com a mariners amb roba de diumenge. Es portava faixa, àdhuc en el vestit de festa, encara que la faixa era peça de feina més comuna entre els pescadors de platja, que havien de fer grans esforços per varar i treure i s'havien de protegir els ronyons. La roba de feina de tarragonins i platgers era més aviat la mateixa. Es portava garibaldina. M'agradaria saber d'on ve aquest curiós italianisme. La garibaldina era una brusa de drap blau, de coll tancat i cordada amb tres botons sobre la clavícula esquerra, com les ruskas eslaves. Sota els botons es feien uns frunzits amb relleu. No portaven cap mena de butxaca i era a la faixa on es duia la petaca, la pipa, les peles i el ganivet d'escar.
Normalment, a l'hivern es portaven calçotets dobles, blaus els de fora i blancs de llaneta els de dins, que es veien en arremangar-se. Els pescadors anaven descalços al llarg del bon temps i portaven esclops a l'hivern. Els esclops es calçaven amb uns peücs de vela botonats i folrats de flassada que no existien en el comerç i eren de fabricació domèstica. Pels corredors de coberta es caminava amb peücs. Els esclops eren cosa de terra. La barretina, o més aviat gorra musca, es portà correntment fins a la guerra del catorze i després es va anar convertint a poc a poc en cosa de vells i pintorescs recalcitrants. La barretina tarragonina no era vermella sinó porpra, generalment reversible, més fosca de fora que de dins i més adient que no la gorra, d'ús comú més al nord, per a tapar-se les orelles els dies de vent fred. La roba d'aigua era de vela pintada amb oli de llinosa, a voltes tenyit d'un punt de groc o de vermell, i era molt rígida i ampla, i donava a qui la portava un cert aspecte d'espantaocells. Els suests solien ser, i són, negres i molt exagerats per la part del clatell, per a fer escórrer l'aigua directament a les espatlles.
El bat de sol del matí és alleujat pel llevant, que no cessa de bufar un dia i un altre. Arribem al Serrallo i seiem a la terrassa de la Puda, on els pescadors, espardenyes a retaló, camisa i pantalon nets i planxats, juguen a dòmino i cartes a grans veus i cops de fitxa sobre les taules. Les embarcacions a recer veuen un vol de gavines sense ànsia, balandregen compassades i esperen els visitants que ens acostem a tocar una fusta, un llibant, una xarxa, un suro; el peix rebutjat sura fat i blanquinós en una mena de dansa semimacabra, oliosa i clapada de colors talment un Sorolla que ens presenta un matí festiu.
Passat el Pòsit, una colla de dones sota un para-sol fan malla per adobar les xarxes malmeses; enraonen alçant molt la veu i comentant particularitats familiars. El sol cau de ple, però cal avançar el treball, perquè a la nit sortiran les barques.
Altres indrets de Tarragona: