Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça és presidida per la Casa de la Vila, una magnífica construcció renaixentista, amb arcades de mig punt a la planta i uns vistents finestrals, amb ornamentació classicitzant, al primer pis. Bastida tota amb carreus escairats, després d'unes cornises per sobre de les finestres esmentades s'alça un darrer pis amb finestres de mig punt molt seguides. A l'altra banda de la plaça trobem l'església de Santa Magdalena, construïda el 1692, de tres naus. Prop seu hi ha les restes de l'antiga església parroquial gòtica, segurament de començament del segle XVI. Situats en un dels dos punts o al mig de la plaça podem llegir dos fragments de la novel·la Les bruixes d'Arnes, de David Martí (Barcelona, 1970). L'acció se situa l'any 1533 quan neix Lluna, la filla de Maria, a qui l'àvia Magdalena "bateja" amb un antic ritual que no agradarà al vell mossèn del poble. L'arribada d'un tribunal de la Inquisició farà que les protagonistes en fugin.
Durant la nit, els homes de l'inquisidor general de Barcelona havien muntat, amb una meticulositat malaltissa, l'escenari on s'havia de dur a terme el judici contra les dues dones acusades de bruixeria.
Totes les peces formaven part d'un macabre trencaclosques que tenien l'única funció d'intimidar tant les acusades com els veïns, i assegurar que ningú més no tingués la gosadia de qüestionar la legitimitat del Sant Ofici pel que feia als temes relacionats amb Déu i els homes.
El dia es va despertar serè, sense gairebé cap núvol que pogués aturar els esperats rajos de sol que, després de tants dies, començaven a menjar-se, ben lentament, les capes més superficials de neu.
Quan els primers veïns van arribar a la Plaça Major, portats a la força pels soldats, que poca estona abans els havien tret de casa, van quedar impressionats. Cap dels instruments que els integrants de la sinistra caravana havien desplegat allí podien portar res de bo per a les seves estimades amigues. I el Salvador, que hi havia acudit camuflat entre la multitud, ho tenia ben clar. Enmig d'un silenci sepulcral anaven ocupant els llocs que els indicaven per convertir-se, per obligació, en testimonis d'aquell judici que tots, sense excepció, rebutjaven.
Una mica més tard, quan la plaça era a vessar de gent, s'hi van presentar les autoritats, encapçalades per l'inquisidor Diego Sarmiento, que observava complagut l'escena.
Era evident que aquell no era el seu primer judici, ni seria l'últim, però sí que era especial. Primer, perquè les dones que s'asseurien al banc dels acusats estaven directament relacionades amb la mort del seu gran amic Carbó, i també perquè després de molts dies havia sortit el sol. I amb l'arribada del sol, havia desaparegut el mal humor, quasi crònic, que l'havia acompanyat durant tants dies.
La taula que ocupaven els jutges, presidits per l'inquisidor, estava col·locada sota les arcades de la batllia, una situació privilegiada que els permetia tenir una visió clara de qualsevol cosa que pogués succeir. I, just enmig de la plaça, hi havia dues lones esteses, que tot i que impedien veure el que amagaven, insinuaven la presència del patiment i del turment.
Una mica més enllà, dos botxins vestits amb uns davantals negres es cobrien el cap amb unes caputxes on havien fet uns forats a l'alçada dels ulls i alimentaven amb llenya la foguera que havien encès al mig de la plaça, just al costat de la taula en la qual havien dipositat uns instruments metàl·lics la utilitat dels quals era evident.
Durant les últimes setmanes de la tardor, els rumors s'havien començat a aplegar a Arnés i l'arribada d'un misteriós joglar que, segons deia ell mateix, coneixia com ningú la veritable història de cavallers, dracs i donzelles que havien viscut mil i una aventures molt temps enrere, va trencar el ritme quotidià del poble.
Mentre l'algutzir recorria els carrers anunciant l'imminent inici de l'espectacle a la plaça Major, un nombrós grup de veïns, entre els quals hi havia la Maria, hi van acudir visiblement preocupats.
La seva intenció no era escoltar contes ni cançons. L'únic que volien del joglar era preguntar-li sobre la veritat d'alguns rumors que parlaven de la presència d'una sinistra comitiva integrada per capellans i soldats que havien portat la mort a diferents pobles de la zona.
—És cert el que es diu?
—A què us referiu? —va replicar el joglar mentre afinava els instruments que havia tret de la carreta.
—Volem saber si és cert que hi ha una caravana de la mort transitant pels nostres camins.
—És cert. Però no es tracta d'una caravana qualsevol. Són soldats de Déu. No sé quin és el motiu de la seva presència aquí, però us asseguro que tan aviat com acabi la meva actuació, marxaré cap al sud sense aturar-me més temps que el que li calgui al meu cavall per descansar.
—I és cert que han mort unes quantes dones a mans seves?
—Sí, així és. I la primera que va caure va ser una tal Dolors. Però no us hauríeu d'amoïnar més del compte. Es diu que va morir per bruixa. I en aquest poble no hi ha bruixes, oi?
—I on és la caravana en aquests moments? —van preguntar alguns veïns, alarmats.
—La Santa Inquisició deu estar a punt d'entrar a Horta de Sant Joan, si els meus càlculs són correctes.
La Maria va quedar glaçada i amb una immensa pena va marxar immediatament de la plaça.
Però no va ser l'única, ja que quan el joglar va sortir de la carreta, on s'havia amagat per canviar-se de roba, va descobrir que tothom havia desaparegut, i tan sols hi havia un gos que ensumava les seves pertinences buscant alguna cosa a la qual clavar els ullals. Sorprès, damunt de la taula que ocupaven els instruments musicals, hi va trobar un munt de monedes i alguna gerra de vi que la gent li havia deixat com a pagament per la seva actuació. Havia tingut poc èxit amb les seves històries de tornejos i amors impossibles, però quan va comptar els diners que li havien donat pel fet d'haver respost a les preguntes dels veïns d'Arnes, molt més del que acostumava a guanyar normalment, es va plantejar seriosament canviar d'ofici.