Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situats al mirador i àrea de descans que es troba a la dreta de la carretera que porta a Móra d'Ebre, un cop passat Vinebre, tindrem una esplèndida panoràmica del Pas de l'Ase, engorjat del riu Ebre abans d'obrir-se cap a la plana. Al davant tindrem els Mugrons, roquerals que cauen en picat al riu. Podem llegir-hi un fragment de Visió de l'Ebre català, d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907- Barcelona, 1995). A mà dreta, sota la carretera i al peu d'unes antigues ruïnes ibèriques, hi havia fins fa poc les restes de l'hostal en què posen el protagonista i la seva colla de l'Anjub. Confessions d'un bandoler, d'Andreu Carranza (Ascó, 1957).
Dijous 25 d'octubre de 1832
Esta vegada, però, vam decidir arribar al Vallxiquers baixant pel mas de Prades i fent cap a la partida dels Barbers, que queda a la vora del riu, a l'entrada del Pas de l'Ase. Allí, al mateix camí de sirga, molt a prop de l'ermita de Santa Paulina, patrona d'Ascó, hi havia una fonda de riu amb embarcador, coneguda com la Gúmena, on feien parada els llaüts, les muletes i les barques que traginaven pel riu i havien de fer nit a port, perquè tothom sap que és una temeritat navegar per l'Ebre en hores fosques, i més encara dins del perillós Pas de l'Ase. Rondaríem pels voltants de la fonda i, entrada la nit, com que encara mos quedaven tres o quatre unces del grapat que havíem agafat del tresor per pagar al taverner de la Figuereta la cita amb Manelet, un de naltres s'aproparia per comprar menjar i vi: feia setmanes que no tastàvem lo carretell, lo pa i la sal. Aquella mateixa nit, encabat d'escalfar-mos lo ventre, pel camí de sirga amunt arribaríem fins al barranc del Vallxiquers, i d'allí al mas de Manelet, tirant pel dret, només hi havia un parell d'hores de camí.
Al tardet vam plantar-nos al turonet que queda tot just damunt de la fonda. La Gúmena està situada a la mateixa boca d'entrada del Pas de l'Ase. Una de les parets de la casa queda arranada gairebé a la vora de l'aigua; damunt surt un braç, un marge fet de pedra, que entra dins del riu i talla el corrent, la qual cosa és aprofitada per fer d'embarcador. Vam veure amarrades algunes muletes i pontones.
A mà dreta s'alçaven los roquerals coneguts com los mugrons, que cauen en picat al riu i formen un imponent espadat de roca viva. A l'altra banda la serralada del Tormo, els crestalls de pedra de Sant Miquel de Vinebre baixen fins a besar l'aigua. Les cingleres de roca d'una banda i l'altra, que semblen tallades a plom, formen un imponent embut natural que escanya el riu.
Vam lligar la mula i Cullerot contra la soca d'un auliver bord i vam estirar-mos a terra esperant que les ombres anessin aufegant les últimes clarors del dia. Quan portàvem una estona, la quietud de l'indret mos va posar alerta. Encara no era fosc del tot i no se sentia ni una ànima, ni els gossos bordaven, cosa estranya per a una fonda com aquella. Les tripulacions dels llaüts solen ser de quatre o cinc sirgadors, el daliner, el patró, el mosso i el cridaner gosset de la nau.
Jaumet, que dels tres era el que tenia més bona vista, mos va dir:
— Mireu. Mireu allà baix. A la boca del Pas de l'Ase. Pugen llaüts... Per darrere dels penya-segats de la nostra banda dreta, que amb les llums de l'horabaixa pareixien gegantines escultures de monjos resant, vam veure primer dos llaüts amb les veles desplegades: la trau i la gàbia bombades per les ratxades de la garbinada, que puja de la mar enrinxolant la crosta de les aigües. Darrere n'hi vam comptar quatre més. Al mateix moment vam escoltar la primera descàrrega.
Per les fogonades de les armes vam veure que pels voltants de la fonda hi havia parapetats uns quants hòmens que disparaven contra les naus amb mosquet. Alego vam escoltar el so dels corns dels llaüts, i el rebombori de crits d'alarma que sortien de dins la fonda. Dels llaüts van contestar també amb altres descàrregues de trets que es perdien per la vora. El ressò de tot aquell soroll s'amplificava contra les parets de roca d'una banda i l'altra i l'eco s'anava repetint pertot arreu. Semblava que el món s'esfondrés. Mai no havia escoltat un rebombori com aquell, ni a les tronades més escandaloses. El combat continuà uns minuts més fins que de les primeres embarcacions que estaven ja prop de la vora van començar a saltar hòmens a l'aigua. Alguns se van aufegar enduts pel corrent, i els que aconseguien surar eren rematats per les tropes de la vora. Però les altres, naus carregades de gent armada, que tiraven sense parar, van aconseguir pujar arrambades a l'altra riba, i ja estaven a punt d'atènyer l'embarcador.
Los soldats, que havien preparat l'emboscada, van replegar-se pujant de cara a naltres. Eren tropes d'una columna de liberals regulars, tots anaven amb casaca blava, portaven mules o rucs agafats pel ramal i un, que semblava manar, muntava a cavall.
Va ser llavors que vam escoltar una forta detonació. Acabaven de volar l'embarcador i una de les naus, que se trobava més a la vora, va volar pels aires. Una pluja de cossos rebentats, estelles de fusta i pedres va caure al riu i per les vores.
L'espetec mos va mig ensordir. Vam alçar-nos quan ja mos trobàvem voltats de soldats liberals per totes bandes. Los altres llaüts que pujaven riu amunt van aconseguir apropar-se a la vora i va començar a saltar gent armada. Los liberals mos van empaitar armes en mà. El que manava, sense desmuntar del cavall, mos va dir que, a partir d'aquell moment, érem presoners de guerra. Tres soldats mos van empènyer per l'esquena i vam haver d'agafar el ruc i la mula i seguir-los.
Quan, a principis del segle, el pont que ara enllaça les dues Móres no existia, i era una barcassa la que permetia de passar d'una riba a l'altra, Móra d'Ebre va ser un port de llaguts que feia puntes al de Tortosa. Comptava amb bons calafats i hàbils mestres d'aixa. I excel·lents patrons de riu per a comanar aqueixes embarcacions que ara, en el record dels vells, comencen a semblar fabuloses. El llagut (que els riberencs pronuncien «llaüt») va ser, durant segles, una mena de tren fluvial que baixava i pujava, transportant gent i mercaderia. Per a baixar, rai. La força del corrent el feia lliscar, bé que sovint els llaguters (quatre o cinc, ultra el minyó i el patró que timonejava) utilitzaven els rems i, en certs llocs, la barra o perxa. Per a remuntar el riu contra corrent, podia desplegar dues veles —la gàbia i el trau— sempre que el vent vingués de popa. Altrament, el llagut sirgava gràcies a l'esforç d'una cavalleria, o dels mateixos llaguters, que, peonant, estiraven la grossa corda, la sègola, amarrada a la punta del pal, l'únic màstic plantat al mig del llagut. Qui no ho ha vist, gairebé no s'ho pot creure. Calia avançar, a força de pit —més que no de braços—, per l'estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l'espadat d'un congost... Veure'ls sirgar pel pas de l'Ase o pel de Barrufemes feia estremir. L'extrem de la sègola se l'entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament muscleres. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni. Quan passaven per davant d'entradors i pedrers on hi havia dones que rentaven, els llaguters, si anaven, descansadament, riu avall, les «florejaven». Però, quines «flors»! I el que elles responien, sobretot si eren casades i del morro fort, no shauria pogut dir tampoc davant d'una mare. Jo encara recordo haver vist, de petit, colles de llaguters estirant la sègola. Avançaven encorbats, caixuts, arromangats, renegant, vestits de parracs, talment una cordada d'esclaus, precedits pel cap de colla, el daliner, dit així perquè portava una vareta de ferro, el dalí, que li servia per a defensar-se dels gossos. El patró, que duia una gorra negra de visera, de tant en tant cridava: «Aguanta, sègola!» Si anant amunt, o anant avall, trobaven boira —cosa freqüent a la tardor o a l'hivern— anunciaven el seu pas amb tocs de corn els quals retrunyien, apocalíptics, per valls i muntanyes. Els pagesos vells diuen que sentir en una matinada d'hivern —de boira, pluja o vent— els tocs del corn d'un llagut, feia posar la pell de gallina. Tot el que en dies de mal temps, aigües amunt, era cridòria i renegadissa, esdevenia silenci i voluptat, un dia d'estiu, aigües avall, cap al tard, de cara a les llums enceses de la posta i al descans. A la proa, sobre la coberta bombada de la sama, s'hi veia sovint un gos pelut; els llaguters, de cara al patró, empunyaven el rem —un rem que no sempre movien—; el patró, amb l'arjau entre les cames, encenia mig caliquenyo... Agombolat per la cançó del riu (perquè el riu no para mai de cantar), enmig del refull, reflectit en l'aigua multicolor, la visió del llagut era, com diu la bona gent, més bonica que cap pintura...