Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situats al passeig vora l'Ebre i, especialment, a l'embarcador del Pas de Barca, amb una magnífica vista cap a la vila vella i el castell, podem llegir un fragment de la trilogia de Les dites i facècies de l'estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta, de Pere Coromines, que descriu la navegació amb el llagut pel tram de Miravet. De la mà de Bladé Desumvila farem un viatge per la història del poble. I, finalment, un sintètic informe del mateix Bladé i un poema de Francesc Parcerisas (Begues,1944) ens ajudaran a evocar un dels episodis més tràgics de la batalla de l'Ebre. El castell fou ocupat pels franquistes l'abril de 1938. Els republicans el reconqueriren fins al novembre, en què es replegaren a la riba esquerra.
Cent sis dies després —el 7 de novembre—, a les acaballes d'una batalla (la més llarga i cruenta de la guerra, durant la qual hom ha calculat que van morir 1.000 homes cada dia), Miravet fou ocupat per forces de la 74 Divisió que baixaven de Pinell de Brai.
La batalla de l'Ebre
Roig brut, roig encens,
roig de l'or i del robí.
Li fica la mà fins a la placenta
i li gira el vedell. Es mossega les ungles,
cansat, temerari, la neu acaba
tot d'una a l'aresta de la muntanya,
o en aquesta cullera on es dissol
la pols blanca que caldrà injectar.
Homes amb jaquetes de cuir,
dones amb elàstics damunt els pits,
llibres amb guardes delicades,
el plor del nen dins la cabina...
també aquests van ser els anys
del seu voler. En sabem les flames.
I l'aguait a l'esvoranc de la cova
i els dons: l'encens, la mirra, l'or.
És un crític professional, o un creient;
un home amb una camisa blava,
o el cínic que només vol 80 milions:
"jo us venc el país, les ànimes,
la classe treballadora i corrupta,
us venc la sang dels sants,
la tomba de les putes, la pàtria".
I tu que busques la cara del pare
entre aquests soldats que passen l'Ebre
o entre els que fugen, manta
a l'espatlla, entre carros i mules
esventrades a la carretera vella de Ginestar.
No en saben el preu i no tenen casa,
i allò que bastiran és la nostra mirada,
una mirada que no conté felicitat,
sinó l'orgull de l'oblit, i el vi fort
de la justícia. Res no serà mai més.
S'agenollen davant la cova, o a la sorra
de la platja, davant l'escamot d'execució.
L'aigua fangosa arrossega, dins l'ombra dolça
de sota la barca, els cadàvers d'aquells encara
més joves que vosaltres, lectors.
Lectors que en sabeu el combat i el cor,
i que els heu vist agenollats amb les ofrenes,
i que encara sabeu com n'era,
en l'hora feliç de la innocència,
d'inconeguda i d'immortal
la justícia nocturna dels Tres Reis.
A punta de dia s'estava el masover davant del portal menjant un bocí abans de començar el treball de cada dia. L'aire era fresc i embaumat, que de més enllà del castell venia de la plana l'aspra flaire dels codonyers. La mola grisa de La Talaia li barrava tot un costat de l'horitzó, però a la seva dreta, venia endavant, fins a mullar-se de peus al riu, la muntanya de Miravet amb el seu castell dels Templers al cim, en aqueixa hora encès com una brasa per la primera llum del dia. Sota mateix, la gúmena de la barca oferia una bella perspectiva als moixons que s'hi gronxaven piupiuejants, i s'espolsaven la peresa de la nit a còpia d'estirar les ales i les potes i de passar el bec frisosament per sota l'aixella.
El llagut baixava per la canal amb les dues veles desplegades. El patró, del tamboret estant, amarrava l'amura a babord o a estribord, segons d'on venia el vent a cada giragonsa del riu. La seva marxa era lenta, suau, majestuosa.
En Tomàs de Bajalta, assegut a la sama dels peons, que aprofitaven la bona marxa del llagut per deixar els rems en banda, començava a llevar les orelles, vist que la nau no se n'anava a fons. Allargant el cap, un tarter de roques que munten enasprades davant el Coll de Miravet, li féu l'efecte d'un castell eriçat de roques emmerletades, fantàstica visió medieval que dóna a tot el paisatge un seny de misteriosa melangia.
El riu s'anava encauant en el cor d'un circ de muntanyes, quietes les aigües, d'una superfície brunyida. Les veles caigueren sense un alè d'aire que les inflés, i el llagut romangué un moment en la immobilitat d'una imatge encisada. Darrera deixaven la Roca dels tudons i a la dreta dominava les masses grises La Talaia. Els peons armaren els rems a les escalameres, i a l'enfonsar-los acompassadament esquinçaven amb el seu xipolleig les quietes solituds.
Comparats amb la magna fortificació miravetana, els altres castells riberencs de la mateixa època (el de Móra, el d'Ascó, el de Flix) semblen els fills, petits i decrèpits, d'un pare encara en plena vigoria. Val a dir que mai no han tingut la importància del de Miravet, el qual fou considerat unànimement el reducte més fort dels moros en tot el sector meridional de la Catalunya Nova. La seva tossa és visible des de molt lluny i sorprèn el vianant no previngut que, anant de Móra a Tortosa, ja sia per la carretera de l'esquerra ja sia per la de la dreta del riu, la veu aparèixer al seu davant tan aviat com ha deixat enrere els pobles de Ginestar i Benissanet, respectivament. Seguint la primera d'aquestes vies, la vista del castell, retallat en la blavor del cel, al cim de l'ampla roca que sembla sorgir de l'aigua, i com protegint el poble que té als peus, ja no pot ser més espectacular per tal com s'ofereix de cara, mostrant els detalls superiors de tota la seva forta estructura i en una posició que recorda les fortaleses medievals més conspícues bastides a Orient en l'època de les croades. A contrallum, a l'hora de la posta, ofereix una visió inoblidable. Contemplat, en canvi, de la carretera de la dreta, hom el veu de costat, formant graons que corresponen als desnivells del turó al qual s'amotlla, foradat per les espitlleres, feréstec i solitari, perquè el poble resta invisible fins que no s'hi arriba molt de la vora.
La vila de Miravet té actualment unes 1.000 ànimes i és, per diverses raons, ultra la del castell, una de les més pintoresques de la nostra terra, tal com ho devia entendre i va provar Joaquim Mir, que en va treure nombroses pintures, i així va popularitzar-la. El gran pintor encara va poder transportar a la tela diverses imatges de les noies que anaven a cercar aigua al riu —o en venien— amb el gros càntir dret sobre el cap, estampa típica que la realitat, des de fa uns quants anys, ja no mostra.
Consignem encara que Miravet és un lloc habitat fa milers d'anys. Les seves famoses terrisseries són d'origen ibèric. En el segle IV abans de Crist, els ilercavons caçaven, pescaven i feien plats i olles per aquestes riberes. Els moros van donar el nom a Miravet, i el repoblaren. Sembla que van bastir el seu castell sobre els fonaments d'un «castrum» romà.
Altres indrets de Miravet: