Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antic embarcador era situat just a la banda del riu Ebre a sota de l'estació del tren. En l'ampla plaça podem llegir, davant el monument dedicat a la sínia, un text de Carmel Biarnés (Ascó, 1928-1992), diversos fragments del Llibre de les set xibeques. La riuada, d'Andreu Carranza i un fragment de memòria de Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950).
Quin esgarrifament! El primer instant és pujar, sortir de l'aigua, buscar l'aire. Però el meu amor ja és el riu! Una nova immersió, encara, involuntària. M'engoleixo el riu per fer-lo meu, o és ell el que m'engoleix per fer-me seu? Surto altre cop per dir adéu a la terra. Quina mort més dolça. Es la felicitat suprema. Ja sóc riu! Neixo de nou vora l'Ebre. Torno a la vida terrenal... Estic bocaterrós. L'aigua em raja per la boca. Em giren cara al cel. Uns em premen el tòrax i els altres em mouen el braços. Obro els ulls i respiro. —Ja està salvat! Tinc dos pares. Ho dic per si algú no ho sap. Vaig néixer dues vegades: una al "quarto" bo de casa; l'altra, a la vora del riu. El primer pare és el senyor Ramon, l'apotecari, el segon és el pare Ebre, el riu. Tots dos m'han nomenat lo seu hereu! Us deixo a tots lo meu riu com a herència! Estic bocaterrós. L'aigua em raja per la boca. Em giren cara el cel.
La barca d'Ocàs es va morir el dia que van acabar el pont. Però quan se la van endur cap a la central va convertir-se en el símbol dels descontents, tant dels antinuclears com dels que se sentien menyspreats perquè no els havien llogat a les obres. El poble va posar el crit al cel i va exigir a l'empresa que tornés la barca tal com estava. La gent es va posar al costat de Juanito i de mossèn Reodorat. Molts homes, però, eren antinuclears fins que els donaven feina a la nuclear, després callaven. Però en tot l'afer de la barca el poble no volia diners, malgrat les importants ofertes de les empreses. Tal vegada els homes i dones de la vila, en aquella reivindicació col·lectiva, rentaven la dignitat que en la vida privada, en la intimitat, embrutaven amb un interès egoista, purament material. Al cap d'un any la central no va tenir més remei que reparar la barca i van fer pujar el calafat de Miravet. De la vella nau només van salvar-se el timó i tota la zona del cobert, on l'oncle Miquel tenia una petita cambra, amb una tauleta i una cadira. El dia del retorn de la barca l'Albert i el barber van convèncer Ramonet perquè acudís a l'embarcador. En el seu interior van renàixer les esperances. El poble havia doblegat la prepotència de l'empresa nuclear. Els vilatans tenien la convicció secreta que el destí col·lectiu d'Ocàs estava unit al de la barca, encara que el destí íntim i privat de cadascú anés per un altre camí. La flamant nau restà amarrada al teulat del cantó del poble. Tothom felicità Ramonet, perquè era el nou barquer. Ell, però, de seguida copsà les paraules que la hipocresia anava teixint al seu entorn per tal d'ocultar la veritat. Uns mesos després de la festa pel retorn de la vella nau, van realitzarse les primeres votacions municipals de la democràcia, i els antinuclears encapçalats pel sastre i el capellà van guanyar les eleccions. L'Albert i Ramonet van fer costat als antinuclears i van celebrar la victòria amb una sonada xirinola al celler de cal Rambler.
Ara veig l'entrada en aquella barcassa de l'Ebre, que em passava d'Ascó a Vinebre i La Torre de l'Espanyol, com un moment màgic, com el moment que, més de prop, em féu solcar les aigües del riu somiat en un viatge de riba a riba que, tot i la meva joventut insolent, era com una exemplificació del que és la vida humana en la realitat. El silenci, la lentitud segura i el respecte amb què fendia el riu aquella embarcació només els he tornat a sentir entre els carrers aiguats de Venècia, damunt d'aquelles gòndoles. Aquella massa gloriosa d'aigua ebrenca, com pit de dona a punt de rebentar, baixava acompanyada d'una vegetació exhuberant de ribera, que justament protegia de la incontinència aquosa que pogués sobrevenir al riu i que, a través de les arrels de les plantes, canyars, arbustos i grans alberedes i salzerars, feia la bona feina d'anar filtrant pels conreus humitat permanent a la terra.
Totes les pedres de les vores del riu havien desaparegut i un núvol amenaçador tapava una part del cel la comarca. Vaig esgarrifarme! Jo sabia quin seria el final d'aquella història: l'acabava de veure en aquell horrible somni. Amb la guitarra a les mans, entre els acords i els compassos d'un ritme bategant, vaig recordar les imatges oníriques i vaig saber que havia començat l'última cursa. La llum decandia per moments i els últims raigs de la tarda lliscaven sobre la superfície del riu formant una cascada d'espurnes que engolien els remolins del corrent. Contemplant la boca de la torre, que s'alçava terrorífica al fons del paisatge, vaig pensar que l'Ebre des de sempre havia estat una frontera, tal vegada una frontera psicològica entre el nord i el sud d'un mateix poble, d'una mateixa llengua, d'una mateixa cultura. Però, ara, en lloc de configurar una fita en l'espai, una marca geogràfica, social, econòmica o política, s'estava convertint en una nova frontera en el temps. D'un lloc secret de l'espai, una ràfega de vent va colpejar-me el rostre. Tot d'una va venir a la meua memòria una frase contundent que havia escoltat feia molt de temps, i que ara amb l'impuls decidit de l'era atòmica, adquiria una nova dimensió: —Enllà de l'Ebre... Enllà de l'Ebre! El blues semblava sortir sol. La foscor havia desfigurat el paisatge del galatxo. Els àlbers i els tamarius eren els bastidors d'un escenari fantasmal. Només sentia la remor de fons del corrent que m'acompanyava formant una increïble simfonia natural. I les paraules i els arpegis es fonien completament per esdevenir un sol cos, una sola cosa. La lluna havia aparegut gairebé de sobte, per darrera del teló de fons de la imponent serralada del Montsant. Aquella lluna va cobrir-se amb la mantellina de vapors que brollaven de la torre de Babel. Els seus raigs arribaven molt febles sobre les aigües i dels seus ulls queien llàgrimes de rosada letal. Ràpidament les argentades resplendors eren absorbides per una foscor misteriosa que surava en l'espai formant un plugim d'estalzí immaterial. Quan l'últim esparpell de la lluna va cloure's definitivament sota el vapor nuclear, vaig entonar aquell blues que durant tant de temps va resistir-se, ocult en alguna cambra secreta de la memòria.
Ramonet anava cada matí a l'embarcador. Sense la barca, el lloc era desolat. Un dia, però, mentre estava assegut al teulat, l'aigua acerada dels tolls de les vores va transformar-se en bocins d'un espill trencat. Aixecà la vista i, per alguna estranya raó, el paisatge adquirí una amplària incommensurable. Era com si despertés d'un llarg malson, i els sentits desbordats intentessin copsar la realitat massa de pressa. Notà la humitat en els poms de la pell, i la xiuladissa de pardals, a recer del canyar i els àlbers, s'amplificà dins la seva oïda. Però sobretot va impactar-lo el color de l'atmosfera. Tot semblava impregnat d'un hàlit blanquinós que li glaçava la medul·la. En aquest moment, un raig de sol tamisà la crosta de les aigües amb carrolls de guspires incandescents, i les muntanyes que encerclaven la cubeta d'Ocàs van aparèixer davant seu com una dansa de gegants formant una rotllana que tancava la depressió del riu afonant-la cap a les pròpies entranyes. Restà immòbil sense cap noció del temps, mentre l'Ebre li absorbia l'ànima. Un pensament li aclaparava la consciència: havia tornat al poble i ho havia perdut tot, l'oncle Miquel i la barca. Va sentir fred i les llàgrimes van solcar-li el rostre, com si fossin torrents d'una tronada d'estiu. Un remolí de la vora desfigurà la imatge de la seva cara i el corrent s'ho va endur tot cap al mar.
Els dos homes van eixir del bar amb les venes carregades d'alcohol, però la seva consciència, amb el pes de la derrota, s'impregnà d'una falsa sobrietat, d'una lucidesa enganyosa que els mantenia dempeus amb els sentits alerta. Caminaren pels carrerons tortuosos que desemboquen al riu, amb el cos recte, amb una idea fixa al cap. En arribar a l'embarcador, balandrejant entre còdols rellisquents, munts de retalls de fustes i taulons desiguals, carregaren tota la pedra que van poder. Llavors empenyeren la nau i salparen aigua endins amb el flamant Carbassó.
Bufava garbinada. Baixava molt poc cabal. El corrent pareixia capgirar-se, i s'aixecaven petites ones que arrissaven la superfície de l'aigua com si fossin crostes d'una ferida que mai no es tancaria. A cops de barra mogueren la nau cap al mig del riu. Llavors hissaren la vela petita i la gran, primer van arbrar: van col·locar el pal dins del forat anomenat arimola, en el centre del tauló d'arbrar, tot just enmig del llaüt, i amb l'anella de la quilla van pujar-lo amb els dos bitons.
El vent bombà d'una bursada el teixit de les veles i Josep Timó, tal com havia fet manta vegades amb el seu pare, lligà l'iso de gàbia de la vela petita, i les escotes de la vela gran a la cambra, on fan cap totes les cordes de la nau. El llaüt, amb les veles a sobrevent, remuntà el riu. Peret i Josep es van mirar en silenci, conscients del que anaven a fer. El dia començava a despuntar amb una blancor malaltissa, i les vetes morades de Falba eren les venes que badallaven la pell transparent d'un cel moribund.
Moguts per la desesperació calaren foc dins la cambra del patró. La garbinada avivà les flames i prompte s'escamparen per les vores. Els dos socis van seure a l'altre cantó del llaüt, sobre els corbatons de la sama sense porta, on dormen i s'aixopluguen els peons de la tripulació. Josep va traure una garrafeta d'aiguardent amagada entre les estimeres que formen el costellam de la nau. Van beure amb glops massa llargs: de suïcidi, i esclatà la tensió continguda en les entranyes. Tot l'alcohol que havien begut aquella nit va pujar-los al cap de sobte, i el pes insuportable del fracàs va esclafir-los l'ànima. El Carbassó anava cremant mentre pujava, lentament, riu amunt, amb Peret i Josep borratxos com cubes.
Els pagesos més matiners, que travessaven els carrers ombrívols del poble cap als conreus més allunyats del terme, van adonar-se de les flames al mig del riu, i van acudir a l'embarcador. Un home distingí, entre la resplendor de les flames i la pàl·lida llum de la matinada, una figura humana amb el cap recolzat a una banda de la nau. Es va donar l'alarma. Sens dubte era el llaüt de Josep Timó que cremava al mig del riu.
La pontona amb l'agutzil, el barquer i un parell d'homes a cops de rem va dirigir-se al llaüt. A mesura que s'apropaven van distingir les figures dels dos socis entre les flames. La gent va congregar-se a l'embarcador i per les vores del riu. Tothom contemplà en silenci aquell espectacle tan trist. La nau amb les veles inflades s'abrasava de mica en mica, oferia una visió apocalíptica que estremia tots els vilatans.
De miracle l'agutzil saltà dins i va traure'n Peret i Josep inconscients. Quan la pontona va separar-se de la nau, les flames van arribar a les veles, que van encendre's de cop, com si fossin arbres solitaris i ressecs, calcinats de forma inesperada en els terribles incendis del bosc. Les espurnes voleiaven en l'aire formant la bandera hissada d'un enigmàtic vaixell fantasma que solcava les aigües de l'Ebre, un vaixell de foc que mantenia una batalla inútil contra els últims espectres de la nit.
A la vora del riu Ebre
estan fent un monument,
una torre poderosa
aixecaran en poc temps.
Vomitarà les entranyes,
el baf nuclear ardent,
l'orgull de la ciència atòmica;
és la torre de Babel.
I els pobles de la comarca
s'esvairan lentament
engolits per una boira
que no pot desfer el vent.
Les cases desfigurades,
els rostres es van fonent
i el buit prompte s'apodera
fins i tot del pensament.
El rastre de les petjades
dels nostres avantpassats
desapareixeran per sempre
sota la pols del progrés.
De la Ribera de l'Ebre
ja no se'n parlarà més.
Altres indrets de Ascó: