Davant la casa de colònies

Mossèn Vicenç va cordar-se dos botons...

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Obra: Proses de Ponent , 1970

Mossèn Vicenç va cordar-se dos botons de la sotana i s'acostà a la finestra. A fora hi havia boira. El carrer feia baixada i els còdols lluïen, llisquents, entrevistos en la llum grisa. Tot el matí havia estat igual, totes les hores havien tingut la mateixa cadència somorta i blana. Res no tenia relleu, cada objecte semblava més aplanat contra el mur o encastat en un fris atmosfèric emboirat de cotó. Mossèn Vicenç tornà a tossir. Li havien dit que... el món era estrany, complicat, i només apareixia clar quan us el preníeu amb un granet de sal. A Vic estaven boigs, i, tot plegat, potser l'únic home que veia les coses amb una dimensió prou humana era fray Félix. A Madrid s'ho havia passat d'allò més bé. A Madrid havia anat als corrales i, davant unes gerres de vi color de sang, ell i fray Félix s'havien entretingut llar- gament parlant dels enginys literaris de la cort. Sobretot, quan fray Félix li havia recitat, amb els ulls espurnejants, aquelles quintetes referides al malgeniüt de Góngora. [...]

Mossèn Vicenç Garcia enyora Madrid. Allí el tenen per un dels seus. A Barcelona, hi ha estat poc. Què és Barcelona? Ah, quina incomoditat és la nostra —pensa— en aquest país! Quan ell diu atzabeja, pensa en azabache, que sona molt més bé i és tan expressiu. Sembla mentida que no tinguem literatura, es diu. La literatura és l'ocupació més noble de l'home. A qui llegirà els seus versos, ell, en aquest poble? A qui els lle- giria, a Barcelona? Als Cardona? Els Cardona no estan per brocs. El bisbe Montcada li fa bon paper, però sembla com si la mala sort el per- seguís; no li lleu de sortir definitivament de Vallfogona. Després d'una estada a Girona, ha de tornar en aquest racó de món costerut i pedreny, sempre humit, entre aquesta gent inculta. Després d'una estada a Madrid ha de reincorporar-se a la parròquia. Per a santa Bàrbara ha fet bastir una capella a la parròquia. I hi ha fet representar la Tragèdia de santa Bàrbara. Per a qui? Mossèn Vicenç no hi voldria pensar, però el somou l'espectre de la llengua. Tanmateix, potser valdria més que tots plegats escrivíssim en castellà. Lope, Góngora, Ruiz de Alarcón, i aquest colossal Cervantes que ara ha mort. Tanmateix, Cervantes li sembla poc literari. El Quixot té coses tan bones que no són superables, però ell troba en Cervantes un gust massa popular. No coneix bé la mitologia, Cervantes, i, aquell Sancho Panza, es veu ben bé que l'ha imaginat un home que, dels page- sos, només n'ha vist la llana. Almenys els pagesos de Lope tenen honor, i també retòrica, i saben col·locar una Circe ben mitològica al bell mig d'una tirallonga d'hendecasíl·labs. Gira la vista entorn. El braser relluu, tristament, com un gat de pèl vermellós, entortolligat vora l'escriptori. Per la gòtica finestra es filtra l'altra llum, la llum lletosa dels dies inacabables d'hivern, dels dies silen- ciosos de la Segarra. Fins fa poc li ha arribat, somort, el ritme sec d'una destral que trossejava llenya en una eixida. Les gallines semblen totes iguals; però, quan arriba el dia de rebre els censos, mossèn Vicenç coneixeria la procedència de l'aviram —l'afaram, en diuen aquí— al primer cop d'ull. Les gallines de can Guillem són de ploma curta, les dels Masos de la Bovera solen ésser negres i les del Molí tenen la cresta blanca. És un senyor. El senyoriu d'una parròquia guanyada per oposició en un indret perdut, entre gent illetrada, lluny de tot centre important, lluny dels mercats —total, el més acostat és el de Santa Coloma—, on la seva activitat d'autor es mossega la cua en fili- granes impossibles i en expansions grolleres que no tenen cap sentit si no les poden sentir els enginys esmolats. Ni tan sols passa res, en aquest poble de mala mort: escolta els testaments, passeja per l'hort, on ha aplegat algunes pedres venerables, i cada cop que entra a la sagristia l'o- fèn l'acostumada olor d'encens refredat, de cera i de suor. [...]

Mossèn Vicenç Garcia moriria massa aviat, rosegat en aquell cul de món de Vallfogona de Riucorb, i els seus papers no serien publicats fins algunes desenes d'anys més tard, fragmentàriament, perquè les rates i la descurança n'haurien fet perdre un bon nombre. Si hagués viscut sempre a Madrid, mossèn Vicenç Garcia hauria estat feliç. Feliç del tot. Fora ambigüitats, fora nyerros i cadells. La poesia, l'en- giny, el joc de paraules, i ben atès pels físics eminents de la Cort, i ben rebut a palau, i sense haver-se de menjar les gallines dels censos del Molí i dels Masos de la Bovera...