Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1951 va ser inaugurat en un mur prop de l'església un relleu de coure i a la seva base una font en homenatge i memòria de Francesc Vicent Garcia i Toses (Tortosa, 1578/79 - Vallfogona de Riucorb, 1623), conegut popularment com a home de lletres pel sobrenom del Rector de Vallfogona, especialment per laseva literatura escatològica que passà, durant anys, de generació en generació per transmissió oral. En aquest punt podem llegir quatre sonets prou coneguts del poeta i que contenen l'ús del contrast un dels trets més definitoris de l'estètica barroca.
VIII
Al desdenyós mirar de una dama
Si los raigs amb què a penes me tocàreu
De la llum celestial de aqueixa cara,
Perquè mon tendre cor no se abrasara
Amb tal pressa, Senyora, els retiràreu,
Una piadosa crueltat usàreu:
Juntament fóreu pròdiga i avara,
Puix, excusant un mal, que bé causara,
De mil béns i dolçures me privàreu,
Quan més que, si mon fat venturós era
(O Ídol de mon gust, ingrata amada),
Que fósseu ma tirana i homicida:
Cert, morir per morir, més me valguera
Que lo foc amorós, no la gelada
Del desdeny, acabàs ma trista vida.
XIV
A una hermosa dama de cabell negre que es
pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
Amb una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja,
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;
Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, amb son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que amb extremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós d'alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes me venien.
XXII
Sola una mija dent que li restava
de totes les demés a la mia tia,
amb la qual mil haçanyes emprenia,
l'altra nit li va càurer, pelant fava.
Turbà's i dix, molt enujada i brava:
«En fava tot mon mal cifrat venia,
talant des de la flor primera mia
fins a est negre pinyol que me'n restava.»
Jo detinguí la risa, i a la vella,
consolant-la, diguí que amb les genives
iguals me pareixia més graciosa,
ço és, que em feia més ríurer. Però ella,
llançant-la alegre entre les flames vives,
«Maleita», dix, «la dent tan enfadosa!»
XXII
A UNA DONZELLA A QUI CONTEMPLAVA SON AMANT
MOLT TRIST QUAN ELLA ANAVA A CERCAR AIGUA A LA FONT
Per aigua anava lo meu bé un cert dia,
I foc ardent per los seus ulls llançava,
I amb los meus, amb què, atent, la contemplava,
Omplir los cànters fàcilment podia;
Lo raig de l'aigua, que molt clar eixia,
Com qui li diu: «Regau-los» —murmurava—
I, quan la delicada mà banyava,
La neu que va fonent-se pareixia;
A un extrem arribí tan insofrible,
I als raigs fogosos de sa bella vista
Tant se'm cremava l'ànima afligida,
Que, per a mitigar lo ardor terrible,
Entrà en un cànter i restà —la trista—
En ànima de cànter convertida.
Altres indrets de Vallfogona de Riucorb: