Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El barri marítim de Sant Salvador és a ponent de la desembocadura de la riera de la Bisbal. En certa manera, és el precedent històric de la vila, ja que va ser aquí, vora els estanys de la costa, on començà el poblament de la zona de Calders. Fou probablement a Sant Salvador on l'abat Guitard va manar de construir una fortalesa, prop de l'estany Servidini, el 1017. Per documents del segle xi sabem que vora el castell hi havia una església dedicada a sant Salvador i a santa Maria, és molt possible que el castell estigués emplaçat vora l'ermita de Sant Salvador. El temple, de tradició romànica, va ser parròquia fins a la primeria dels segle xiv, quan el bisbe Ponç de Gualba la traslladà a la vila del Vendrell. En el recollit atri que dóna accés a l'ermita, de la mà de Joan Feu, podem reviure els batecs de vida que hi duien els estiuejants d'altres èpoques, però, ben especialment, la Teresina, que, segons l'autor, n'era l'autèntica ànima.
Juliol al calendari quan se celebrava la primera missa d'estiu i, al voltant de l'Ermita, es produïa el cordial retrobament dels estiuejants. Aquell agregat de cossos d'edifici —l'Ermita de Sant Salvador— ens creava una plaent il·lusió conjunta de vida sencera i reeixida: capella, llar, cantina, jardí, fonda, hort i tot el que vulguis. Encara, en qualsevol moment, la puc reveure amb detall, perquè me la sé; podria examinar-me sobre ella i treure excel·lent: lluminosa sota el cel blau, acarada a l'oest i no gaire lluny de mar; a quatre passes de la carretera del Vendrell i al mig d'aquell petit oasi de plàtans que li matisaven la claror. Fins i tot, amb en Carles i en Josep Andreu, la vàrem reproduir en petit amb sorra humida. Imaginar: cinc esglaons de pedra ens pujaven a una menuda plataforma rectangular a l'aire lliure, vorejada d'un pedrís molt alt. I aquest mirador, sempre tan animat, ens abocava a la façana principal, blanquíssima i arrodonida pels alts, de l'alçada casolana d'un pilar de tres. Em refereixo als que aixecaven, per la festa gran, els castellers allà mateix, i que arribaven a la campana que hi havia a dalt de tot; l'anxaneta la feia voltar, graciosament dins la u invertida de pedra —un campanaret de cadireta— que s'elevava sobre la paret del frontis. I a baix, sota la porta principal, d'un to de terra fosc, sempre hi recordo alguna pinya de gent alçant els braços o la mirada vers el finestró de vidres de caramel que il·luminava el cor. Ja ho veus, tot era com de joguina, a l'Ermita —adient a un pla de mar de vegetació tan menuda i suavíssim declivi—. Per això, sota el seu aixopluc es lligaven tantes converses, s'hi feia tabola i, de debò, qualsevol cosa que s'hi portés a cap prenia de seguida un aire d'estar per casa molt agradable. En resum, una joia de l'arquitectura espontània.
I a tal peça aital mestressa. Puix, com una sacerdotessa antiga, la Teresina de l'Ermita —així l'anomenava tothom— era l'ànima d'aquell espai complex, un argent viu. La veies a la terrasseta rebent algú o llançant acudits, la senties a dins, entre aixetes, cassoles i fogons, o be a dalt, al pis, donant una ordre a algun familiar. Ella ho lligava tot i donava a l'establiment el dring, la força, la continuïtat.
Altres indrets de El Vendrell: